La plaça d’Orfila feia estona que bullia i era difícil trobar algú a casa. El so dels timbals havia estat l’alarma per a molts andreuencs. El fred d’inici de desembre hi era, és clar, però l’escalfor de les converses i rialles l’esvaïa. Les mirades, il·luminades per l’expectació, buscaven amb els ulls el balcó de l’Ajuntament mentre els gegants reposaven després de les seves danses. La plaça era un formiguer de gent, plena d’emocions contingudes. I en aquest moment, ha aparegut la Sandra-Ly Flor amb un petit somriure sota el nas i el pregó entre els dits.
Quan ha començat a parlar, tot s’ha aturat un instant. “Aquest racó no és només un poble, és una casa”, ha expressat, i aquestes paraules han aconseguit que el fred de desembre semblés menys intens. La seva veu no sonava com la d’una convidada de fora, sinó com la d’una andreuenca de tota la vida que parlava a la seva gent.
El pregó d’enguany ha estat com obrir un àlbum de fotos. La Sandra ha desgranat records propis que són, en realitat, trossets de vida del poble. Les primeres passes de dansa a l’acadèmia Herminia, les tardes acompanyant la seva àvia Juana, els divendres d’improvisació… I cada detall, cada petit moment, semblava despertar-ne un de propi a cadascun dels presents. Qui no ha passat alguna tarda a la fira? Qui no s’ha aturat mai a Can Tur o ha fet una visita a la Xixonenca? La seva història ha estat la de tots. Entre rialles, ha compartit anècdotes sobre el pa de pagès escalfat al microones o les llaminadures de la papereria. Però darrere d’aquells detalls aparentment quotidians, s’amaga una veritat: Sant Andreu és un lloc on la memòria es construeix a través dels petits moments.
Més enllà de la nostàlgia, la Sandra ha sabut posar paraules a allò que fa de Sant Andreu un lloc especial. No ha estat només un repàs de records personals, sinó una reivindicació col·lectiva. Ha parlat d’un poble que acull, que no coneix fronteres ni exclusions. “Fem d’aquesta Festa Major un espai segur, lliure i ple de diversió. Lliure de qualsevol mena de discriminació”, ha dit amb fermesa. I més d’un ha respost amb un aplaudiment sincer, d’aquells que no són només per cortesia.
“Vull ser una motivació per als joves”, ha compartit, recordant les seves arrels humils i la importància de la perseverança. La seva història de superació no només ha reflectit la trajectòria personal, sinó que també ha posat de manifest el missatge fonamental de la festa: la celebració de l’esforç, la comunitat i la diversitat. La seva pròpia vida és un testimoni viu de què significa créixer en aquest racó, “un bressol de cultures, llengües i tradicions”, ha detallat.
Ha dedicat unes paraules a la seva mare, que ha estat un pilar fonamental en la seva vida i que, tal com ha confessat entre somriures, estava més emocionada que ella mateixa per aquell moment. Ella també és una veïna activa i un model de força, i des que la va recollir a Vietnam quan era un nadó de només 27 dies, s’ha convertit en la seva font d’inspiració.
Quan ha arribat el final, amb aquell “Visca Sant Andreu! Visca la Festa Major!” que marca l’inici de tot, l’ovació ha estat inevitable. Les primeres notes dels tabalers han ressonat amb força, i la pancarta ha començat a baixar pel campanar mentre la plaça s’omplia de confeti i aplaudiments. Però més enllà de l’espectacle, quedava aquella sensació de comunitat que la Sandra-Ly ha sabut transmetre tan bé.
Fotografia | Sandra-Ly Flor // Comissió de Festes de Sant Andreu de Palomar
