Bon dia, andreuenques i andreuencs! Avui ens reunim aquí, en aquest racó que no és només un poble, sinó una casa: una casa que ha crescut, s’ha transformat i ha après a obrir els braços a qui ho necessita. La veritat és que no sé si algú d’aquí em coneixerà, però la meva mare em va anar a buscar al Vietnam amb només vint-i-set dies i vaig arribar aquí amb tres mesos. Avui, 1 de desembre de 2024, amb vint-i-vuit anys, Sant Andreu continua sent casa meva. Perquè Sant Andreu no coneix fronteres, coneix abraçades, i jo des del minut 0 he sentit aquesta abraçada.
Després que la Comissió de Festes de Sant Andreu em proposés fer el pregó de la Festa Major d’aquest any, després d’unes setmanes ja m’hi trobo aquí. Des d’aquí dalt estic veient la parròquia i és inevitable no recordar-me del meu bateig quan tenia cinc anys, de la meva comunió, o del més important per a mi, de la meva àvia Juana, que ha estat com la meva segona mare. Ella cuidava i netejava la casa dels joves, i quan havia de preocupar-se de mi perquè els meus pares treballaven, jo l’acompanyava cada matí. M’encantava observar com vivien, què feien quan no estaven a missa, parlava amb ells i els coneixia una mica més, recorria racons que la meva àvia m’ensenyava d’amagat. Vaig ser molt feliç 🙂
…Bé, amb una fulla i uns llapis de colors també ho era, i amb el pa de pagès escalfat al microones d’amagat. Si és que des de molt petita tenia claríssim quines eren les meves 3 passions; dibuixar, ballar i menjar!
Vaig estudiar a Les Dominiques, Mare de Déu de la Mercè o ara crec que es coneix com a Fedac, on la meva mare també va fer els seus estudis. Ella sempre em recorda que les monges la felicitaven perquè els meus dibuixos eren més avançats que els de la resta. Jo només tenia 3 anyets, però ella (i en el fons jo) sabia que em dedicaria en un futur a alguna cosa relacionada amb l’art.
La dansa sempre ha habitat dins meu des de molt petita, i per primera vegada, amb només 3 o 4 anys, la meva mare em va apuntar a classes de ballet a l’acadèmia Herminia, just al costat de l’escola. Tinc gravada al cap la coreografia de “bomba de King África” vestides de gimnastes i cadascuna d’un color, jo anava de groga. La meva primera i última classe de ballet. Però jo volia continuar ballant, i vaig començar a experimentar estils. Em vaig apuntar a una extraescolar de l’escola,
modern jazz. Recordo que les meves professores eren Irene i Cristina, i ho alternava amb interpretació. Adorava els divendres, al meu professor Isaac, als meus companys, a les meves classes d’improvisació. No dubto que ho retorni a fer. Vaig estar set anys fent obres de teatre fins que vaig acabar l’escola. I en aquests set anys vaig provar també el flamenc i el hip-hop, a l’Ateneu.
I per acabar, adorava menjar. Bé, i ho adoro. Recordo com si fos ahir les tardes anant a Can Tur a per un palet de formatge, agafar llaminadures a la papereria que tenia just a sota de casa, el gelat de galeta María a la Xixonenca d’aquí al costat de Can Fabra, els xurros de la Marisa del Carrer Gran de Sant Andreu, els planxats del Several, el menú de migdia quan la meva mare no volia cuinar del Rambla 48. Són moments que només pot tenir Sant Andreu. I és que Sant Andreu m’ha vist créixer, estudiar, plorar i riure, enamorar-me i desenamorar-me, i ballar molt.
Vint-i-vuit anys ja donen per una mica. I qui li hauria de dir a aquella nena de tres anys vestida de gimnasta que ara estaria donant el pregó del seu poble davant de tanta gent. I em fa molta il·lusió fer-ho, perquè espero ser una motivació per a qualsevol jove (o no tan jove). Jo, una jove que ve d’una família humil i treballadora, que ha estudiat una carrera i ha treballat d’això, però que fa un any va deixar-ho tot per dedicar-se a la dansa. No és una professió fàcil, cal ser constant, tenir paciència i disciplina. I confiar, confiar molt, perquè fa por. Si no, digueu-li a la meva mare. Des que em vaig independitzar aquí a casa meva de tota la vida, vaig tenir clar que no la voldria vendre encara que me n’anés a viure fora. Perquè m’agrada viure aquí. Un cresol de cultures, llengües i tradicions amb l’objectiu de formar una comunitat viva, diversa i única. Un barri que sempre serà un petit poble que no exclou, sinó que acull. On totes les persones, sense importar el seu gènere, el seu origen o la seva història, tenen un lloc per créixer, somiar i ser elles mateixes.
Abans d’acabar aquest pregó m’agradaria compartir amb vosaltres alguns desitjos que tinc jo com a pregonera, i que també els comparteix la Comissió de Festes. I que segur que totes i tots estareu d’acord. Fem d’aquesta Festa Major un espai segur, lliure i ple de diversió. Lliure de qualsevol mena de discriminació ni violència masclista racista, xenòfoba, LGTBifòbia o per qualsevol altre motiu. Les festes del poble han de ser un espai lliure per a tots i totes. I tenim el dret de viure-les amb llibertat i posant sobre la taula els valors d’igualtat, acollida i celebració que caracteritzen Sant Andreu.
Avui, mentre donem la benvinguda a la Festa Major, recordem que Sant Andreu és el que és gràcies a cada una de les persones que el formen. Gràcies a tu, que participes, que col·labores, que saludes el veí cada matí. Gràcies a aquells que han vingut de lluny i han triat aquest racó per començar de nou. I gràcies a aquells que fa tota una vida que hi són i continuen obrint les seves portes al que és desconegut. Gràcies a la meva mare, que gràcies a ella soc aquí. Una dona lluitadora i forta, a qui vull dedicar-ho perquè li fa més il·lusió, fins i tot que a mi, estar aquí dalt. Perquè gràcies a ella soc qui soc avui. Gràcies també a la Comissió de Festes de Sant Andreu, que van pensar en mi per fer això. I òbviament, a vosaltres per estar escoltant-me. Perquè Sant Andreu no és només un lloc al mapa. És una manera de viure i de conviure. Orgullosa sempre de ser andreuenca.
Visca Sant Andreu! Visca la festa major!
Fotografia | Mònica Riu