A la franja nord de Sant Andreu de Palomar s’alça la Casa Bloc, una joia arquitectònica pionera de l’habitatge social i un testimoni mut de la història convulsa del segle XX a Catalunya. Enguany, amb motiu del festival ‘48H Open House Barcelona‘, aquest edifici emblemàtic ha tornat a obrir les seves portes aquest diumenge perquè el veïnat pugui descobrir les interioritats de l’habitatge 1/11 i fer una immersió al seu passat.
El membre de l’associació cultural ‘Globus Vermell’ i un dels guies voluntaris, Joan Vitòria, explica amb entusiasme que “la Casa Bloc ens narra una història, podríem dir traumàtica, com la del nostre propi país”. Precisament, aquesta narrativa és el que l’ha impulsat a divulgar el simbolisme d’una de les principals obres del racionalisme català, la qual assumeix les principals directrius del reconegut Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC).
Construïda durant la Segona República, la Casa Bloc va ser una resposta a la necessitat urgent d’habitatge digne pels obrers, que havien de viure en condicions precàries a la perifèria de Barcelona. El mateix president de la Generalitat, Francesc Macià, va col·locar la primera pedra el març de 1933, en un acte que simbolitzava el compromís amb el benestar social que es volia impulsar a l’època.
Un projecte interromput per la Guerra Civil
Però les bones intencions es van veure truncades per l’esclat de la Guerra Civil. L’edifici, gairebé acabat, va quedar inactiu. Després, amb l’arribada del règim franquista, el projecte es va acabar de desviar del seu propòsit original. Durant el conflicte, la Casa Bloc va tenir funcions militars, amb una metralladora antiaèria a la terrassa i l’allotjament de tropes del Cos de l’Exèrcit de Navarra a l’interior. Més tard, un cop iniciada la dictadura, el bloc passaria a allotjar famílies de militars, orfes i vídues del bàndol franquista. En darrer terme, cap al 1948 s’aixecaria el ‘bloc fantasma’ que feia façana a Torras i Bages, per encabir policies nacionals (finalment, seria enderrocat l’any 2008, encara que la seva ombra encara perdura en el conjunt arquitectònic, fruit de l’oblit de les administracions a l’hora de reurbanitzar el sector).
No va ser fins fa dues dècades que la Casa Bloc va començar a recuperar el seu paper social amb una rehabilitació que l’ha convertit en refugi temporal per a col·lectius vulnerables: refugiats, joves sense recursos, víctimes de discriminació i famílies amb pocs ingressos, entre d’altres. Avui dia l’edifici fins i tot proporciona una llar a aquells que necessiten estabilitat per refer les seves vides, reconnectant així amb la seva missió original.
Més que un bloc, és un nucli social
L’estructura de la Casa Bloc és una obra d’enginyeria en forma de S, composta per cinc blocs que agrupen 207 habitatges d’entre 55 i 77 metres quadrats. Cada unitat d’habitatge estava pensada per ser un espai mínim però funcional, respectant la privacitat i les necessitats bàsiques dels seus habitants. A més, cada habitatge compta amb dues plantes que es podien modular per satisfer les necessitats de les famílies que hi residien. Dit d’una altra manera, el disseny arquitectònic permetia sumar o restar habitacions als habitatges si així ho necessitaven els seus inquilins.
Però més enllà de l’arquitectura, Joan Vitòria destaca que “la Casa Bloc és un nucli social entre els residents”. Les terrasses comunicades, el jardí comunitari, les botigues a la planta baixa, la biblioteca i la llar d’infants buscaven fomentar la interacció i la cohesió. “Es troben entre ells, entre els que arriben i els que marxen. De cop, la relació entre els habitants és més forta que en un bloc de pisos normal. Comparteixen espais únics que creen un sentiment d’unió entre ells”, explica.
Un museu de la memòria
El 2012, de la mà dels museus del disseny i d’història de Barcelona, es va decidir preservar un tros de la història de la Casa Bloc convertint un dels pisos, l’1/11, en un ‘pis-museu’. Aquest espai ha estat restaurat amb fidelitat als anys trenta, amb els mateixos colors, mobles dissenyats pels arquitectes originals i rajoles oficials del projecte. La recreació transporta els visitants al passat, donant-los la possibilitat de reviure la visió dels seus creadors.
L’edifici, amb la seva estructura i història, encara captiva i recorda com l’arquitectura pot contribuir al benestar col·lectiu. Encara que aquell somni inicial d’un habitatge social per a tothom va quedar a mig camí, l’edifici persisteix com un símbol d’aquella aspiració compartida.
Fotografia | Recreació d’una de les habitacions de la dècada dels anys ’30 // Mònica Riu
