La meva àvia sempre em diu “tu no te enamores tanto, que tu te enamoras mucho”, i té raó. Estic enamorada de totes i cadascuna de les meves amigues, de la meva família Serrasolsas i de la Moreno, de la meva feina com a cantant i com a tallerista, i de cada trosset de casa meva, que és Sant Andreu.
Quan em pregunten què m’identifica com a persona començo amb una llista que s’inicia amb “ser lesbiana”, “feminista” i probablement la següent ja sigui “ser de Sant Andreu”.
El nostre poble ha construït la meva base de valors i s’ha encarregat de què em quedi clar que la força veïnal és com una ventada constant xocant contra murs que sovint semblen difícils de travessar.
De ben petita vaig ser conscient del poder de la comunitat amb la lluita per salvar el casc antic, o amb la victòria d’aconseguir l’Ateneu l’Harmonia.
Sant Andreu m’ha vist créixer, m’ha vist besar-me pels carrers, ballar molt, riure fins a caure… m’ha vist acomiadar a éssers estimats, cridar de gust, cridar de ràbia… m’ha vist marxar i m’ha vist tornar. Sant Andreu té aquesta màgia de sentir-hi refugi.
La meva àvia quan em diu “tu no te enamores tanto, que tu te enamoras mucho” em vol protegir. Perquè l’enamorament no sempre et deixa veure amb claredat les ombres, els matisos, les escletxes.
Sant Andreu fa frontera amb la resta del món. Sant Andreu és també aquest món. I aquest món està replet, a cada plec, d’hostilitats. Formem part d’aquest tros del món que legisla en contra de la migració i que té a centenars de milers de persones en situació irregular, que gira l’esquena quan es tracta de revisar-se, d’assenyalar un genocidi com el de Gaza. Formem part d’aquest tros de món on es creu que la LGTBIFòbia és cosa del passat, però presencia pallisses a dones trans als vagons del metro i ningú fa res. Ningú fa res. En aquest tros de món on pagar un lloguer és suar la gota, on els preus ens expulsen dels nostres barris, on la gentrificació i la precarietat claven el colze a les costelles de qui menys té.
Quan la meva àvia em diu “tu no te enamores tanto, que tu te enamoras mucho” el que m’està dient és que triï bé. Que amb qualsevol cosa no m’he de conformar. I quina sort que tinc. Ser d’aquest poble no ho he hagut d’escollir, m’ha tocat. I quina sort que tinc, que si m’imagino agafada de la mà i avançant per canviar les coses és amb les meves veïnes.
Quan la meva àvia em diu això, sempre acaba amb un “pero presentamela, eh”. I jo, des d’aquí, com a pregonera vull dir que “visca Sant Andreu, que visca les nostres àvies, que visca les lesbianes, bisexuals, trans i mariques andreuenques, que visca la xarxa veïnal imparable del nostre poble, visca la festa major i mort al feixisme!!!”
