Nascuda un Primer de Maig de 1998, Maio Serrasolsas forma part de la nova fornada d’artistes i cantautores LGTBI que no defugen de plasmar en les lletres les violències i opressions que les travessen. Allunyada de la voluntat d’agradar a la resta, explica que tot el que escriu és perquè li surt de dins. Una autenticitat que no només li ha servit per ser reconeguda en els col·lectius alternatius, sinó, a partir d’ara també, com a pregonera de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar 2023.
Havies pensat mai que arribaries a ser escollida pregonera de la Festa Major?
No ho havia imaginat mai. Sí que és veritat que fa uns mesos estava parlant amb unes amigues i els meus germans i em van dir que aquest any jo seria la pregonera. Els vaig respondre que impossible, que, si ho arribava a ser, em jubilava. Al final ser pregoner és com una meta vital.
Ara ja et queden pocs dies per sortir al balcó de plaça d’Orfila.
Per mi és molt fort. M’hauré de jubilar. Deixaré la música. Ja he arribat a on volia.
Com vas rebre la notícia?
Estava conduint i, com que una estona abans estava acabant de tancar una sèrie de coses amb una persona de la Comissió de Festes pel concert del dia 8, mentre mirava el Google Maps vaig llegir en diagonal com m’apareixia un missatge on em preguntava si m’agradaria ser la pregonera de les festes. No m’ho podia creure. Va ser completament inesperat. Increïble.
El pregó que van fer els teus germans va ser el primer al qual vas anar, o ja havies vist d’anteriors?
Quan el van fer els meus germans com a components de Ginestà jo vivia a Girona. Vaig baixar per veure’ls, però al final me’ls vaig perdre per culpa d’un embús a l’AP-7. El pregó no és una cosa que m’hagi cridat mai gaire, però sí que he participat molts anys a la cercavila i un any fins i tot vaig fer baixar la pancarta en ràpel pel campanar. En canvi, sí que he anat als pregons del 28-J per l’Orgull, o al pregó del Dia de la Dona.
Podem imaginar que, aleshores, el teu pregó estarà més inspirat en els que has viscut en primera persona, que no pas dels que s’han fet a la plaça d’Orfila?
No tinc moltes referències dels pregons que s’han fet fins ara, però sí que me’ls puc imaginar. El meu tindrà un punt poètic i un punt incendiari, però des d’un vessant bonic. No serà un pregó manifest, he volgut que sigui emocionant i emotiu, que faci pensar; que convidi a revisar-nos coses.
Com vius Sant Andreu?
Visc al cor de sant Andreu i m’encanta. Després de passar un any fora, m’ha fet molta il·lusió tornar. Trobar-me amb la gent amb qui he estudiat, companys del cau, gent del comerç que m’ha vist créixer… És un gustazo passejar pels carrers i saludar a la gent. És una cosa que mai m’ha passat a cap altre lloc.
Malgrat tot, què et preocupa de l’actual Sant Andreu?
Unes quantes coses, però el pitjor que he trobat només tornar és el preu desorbitat del lloguer, el qual ens expulsa dels nostres barris. Això fa que les nostres vivències siguin encara una mica més precàries.
Com has acostumat a viure la Festa Major?
Quan comença l’olor de fred, a mi ja m’entren ganes de Festa Major. Tinc 25 anys, soc molt jove i les festes les he viscut més fortament des dels 15 sortint amb els companys de l’institut. Sí, fa fred, però balles i entres en calor. Després no saps què fer amb la jaqueta, però surts al carrer i tornes a tenir molt fred. Tot són records bons d’un dels momentazos de l’any. Tenim les reivindicatives, l’Envelat, les alternatives, antigament teníem les feministes a La Gordi…
On se’t podia veure més a tu?
En realitat, jo he fet més Festa Major a La Gordi que no pas a l’Envelat.
Una de les polèmiques d’enguany és l’anunci de VOX al programa de festes.
És un tema que té moltes cares i jo sempre m’he posicionat en contra de VOX i en contra del feixisme. No em fa gràcia que existeixi i que sigui legal un partit polític amb un discurs d’odi tan clar i explícit. És greu que estiguin en un programa de festes, però ens hem de plantejar que, si estan al programa, és perquè estan representats al districte després que els hagin votat els veïns i les veïnes. Cal girar la mirada: hem de veure que tenim feixistes dins del barri i que l’anunci és només un reflex.
Creus que els discursos d’extrema dreta estan guanyant espai social?
L’extrema dreta té pes, però sobretot té suport econòmic i funciona molt bé amb els algoritmes de les xarxes socials. Estan arribant discursos molt perillosos a molts adolescents a través de Tik Tok. Ara bé, no vull ser pessimista o destructiva; jo mateixa entreno perspectives de sexualitat i gènere a les aules i aquestes idees estan entrant amb força. Crec que hem de confinar molt en les nostres adolescents. Tenen un sentit crític xulíssim; saben perfectament què són els drets humans i confio que siguin les primeres a dir no al feixisme.
Podríem dir que una de les coses que tu fas és canalitzar la política a través de la música.
A les cançons jo parlo de la meva vivència i, per a mi, les meves vivències són polítiques. En l’amor hi ha política i en la mort, en habitar carrers, en formar part de col·lectius, en el fet de ser lesbiana… també és política. Tinc la percepció que tot és polític, per això de la política de vegades faig metàfores.
Quan decideixes emprendre la teva carrera com a cantautora en solitari?
Crec que va ser quan em vaig allunyar de Barcelona i em vaig aturar al camp. Precisament, quan pares, és quan ets una mica més conscient d’allò que fas. Aleshores tenia Akelarre amb la meva germana; un projecte molt incendiari, de foc al patriarcat. I va ser a partir de marxar que vaig voler donar una volta a aquest discurs queer i lesbià; que deixés de ser tan explícitament reivindicatiu o pamfletari. Volia que passés a entrar suau, com lubricat.
Com definiries ara la teva música?
Crec que és una música propera. Una música quotidiana, que acompanya.
Creus que si Maio hagués nascut a l’Eixample, en comptes de Sant Andreu, la seva música sonaria igual?
Crec que no, seria una música diferent. Ara bé, si hauria nascut en cadira de rodes o en una família migrant també seria diferent. Són molts factors els que fan que jo faci aquest tipus de música. Sant Andreu m’ha donat una perspectiva sobre el fet que les coses canvien col·lectivament. Individualment no s’hauria aconseguit salvar el Casc Antic, tirar endavant l’Ateneu l’Harmonia o aturar els desallotjaments que s’han aturat.
Tot s’ha aconseguit des de la comunitat.
Viure a Sant Andreu m’ha donat una perspectiva política que, potser, l’Eixample no m’hauria donat ni de conya. Ara bé, també soc conscient que m’ha donat privilegis, pel fet que Sant Andreu no és precari ni de classe baixa, ni té una gran quantitat de població en risc d’exclusió social.
Aquest 6 d’octubre has presentat ‘Suau’, el teu nou disc. Què hi trobem de diferent?
Una nova sonoritat. Té una línia més contínua, més pop i on parlo de les meves vivències. Al llarg d’aquests temps he viscut un procés d’introspecció, d’entendre les coses que em passaven… Pel que crec que les lletres estan molt més madurades. La rebuda ha sigut xulíssima i m’han dit coses molt boniques. El fet que la gent s’emmiralli en les meves cançons m’ha fet molta il·lusió.
Malgrat comptar amb una societat tan diversa, l’escena musical generalista fins avui dia gairebé no ha donat cabuda a música que inclou perspectives LGTBI. Això ha començat a canviar o encara queda molt camí per fer?
Va molt en alça. Tenim moltíssimes companyes fent música no-mainstream per tota la península, però a Madrid, per exemple, tenim a la Jimena Amarillo, que és mainstream, i és un pedazo de lesbianota amb una guitarra. A Catalunya tenim la Clara Peya, la Mushkaa, Tribade, etc. Som moltes i estem agafant terreny, perquè també ens estem cuidant molt entre nosaltres. De fet, m’encantaria que la Mushkaa vingués l’any vinent a l’Envelat.
És incontestable que el moviment va a l’alça, aleshores.
Tot i això, totes aquestes persones que t’he dit som de la colla del col·lectiu LGTBI, blanques, primes, nascudes a la península Ibèrica… Comencem a tenir representació LGTBI? Sí. Però hem de veure quina representació és i qui som, perquè… on estan les persones trans? Les negres? Les discapacitades? Crec que encara falta molta representació i hi ha molta gent que encara no se sent identificada amb la música catalana. S’ha fet molt, però per a mi no és suficient.
Malgrat tot, també ets una cantant molt conscient del que significa l’apropiació cultural i fa la sensació que sempre la tractés d’evitar.
Quan escric, entenc que he de parlar de les coses que em travessen a mi. Al cap i a fi, quan de vegades parlem de violències o eixos d’opressió d’altres col·lectius, el que fem és apropiar-nos de coses que no les patim nosaltres. Vols parlar d’antiracisme? Fes-ho, però en una col·laboració amb una persona que pateixi racisme. Jo intento no fer apropiació cultural, perquè em sembla una falta de respecte parlar d’alguna cosa que no vius i que, a sobre, després molts aprofiten per monetitzar-lo.
La teva música havia sonat mai a la Festa Major?
He tocat a les festes feministes de La Gordíssima com a Akelarre, però com a Maio no ho he fet mai i em fa tremenda il·lusió. És una cosa que m’he plantejat molt darrerament, sobretot després de veure a Ginestà a L’Envelat.
Es fa difícil dissociar la carrera d’artistes que feu tots tres germans, però, a diferència d’ells, tu potser no has buscat tant el caràcter mainstream. Existeix la possibilitat que en un futur t’obris a canviar la teva proposta musical?
Jo, el que vull, és recordar-me tota l’estona que la música que faig és perquè em ve de gust fer-la. Si arriba a gent, que arribi, però jo ara mateix no tinc cap intenció de canviar per arribar a més gent. Que potser d’aquí a tres anys decideixo passar-me a l’urban perquè és el que més sona a les festes majors? No ho sé. De moment jo prioritzo més que dic, que no com ho dic. Tot i això, sí que puc avançar que Ginestà està fent un discazo que flipareu.
Malgrat aconseguir una substanciosa quantitat de reproduccions a les plataformes, pots viure de la música?
Jo visc absolutament precaritzada. Visc de l’ajuda del lloguer jove. No cotitzo més de 13.000 euros l’any i no em paguen en ‘B’. Ara mateix compagino la música amb la feina dels tallers als instituts i les escoles, M’agrada? Moltíssim. De fet, si algun dia pogués viure de la música, continuaria amb els tallers, però és molt difícil perquè la música és molt precària.
Sembla que només uns escollits poden viure de les seves lletres.
Amb el que guanyo no puc fer ni les reparacions de la furgoneta. L’altre dia parlava amb un músic i em deia que no podem dir que no vivim de la música; que no queda bé. Però jo no vull mentir. No vull pujar al carro dels qui fan veure que tenen pasta. No tinc problema a dir que soc precària i que visc a Sant Andreu compartint pis, com la resta de joves de 25 anys que curren.
Fotografia | Propaganda pel fet
