Encara que artísticament sigui reconegut com a Miquel del Roig, el seu nom real és Miquel Vendrell (l’Ametlla de Mar, 1951). “Del Roig és un homenatge al meu pare, a qui deien així”, explica. Un home que, qualsevol que se’l creui pel carrer, creurà que va a jugar al dòmino al casino o a buscar als néts a l’escola. La realitat, però, és que sota el seu posat seriós i vestit amb unes poques canes, s’amaga una de les més grans ànimes festives de Catalunya. Un home que, amb només una guitarra i la lluna com a convidada imprescindible, pot fer ballar tot un poble fins que torna a sortir el sol. Aquest diumenge serà l’encarregat de tancar L’Envelat de Festa Major.
Sant Andreu ja ha començat a ser com a part de casa seva. Quantes vegades hi ha sigut convidat?
A Sant Andreu diria que unes cinc o sis vegades. Qui segur que ho sap és la meva dona, que ho té tot apuntat. A mi em costa recordar-me, gairebé que ni recordo el primer concert que vaig fer.
En gairebé mig segle de trajectòria musical haurà repetit a centenars de municipis catalans.
M’han convidat a moltíssimes festes. Abans cada any feia com unes cent actuacions i abans de la Covid estava en una norantena.
Molts grups deixen els escenaris després d’un temps, però vostè com manté la il·lusió després de tants anys?
Sempre m’he dedicat al mateix perquè m’agrada la gent. Jo vaig començar en grups de versions, a balls d’hotels… però sempre era el mateix i ja es començava a fer avorrit. Ara dos pasodobles, quatre cúmbies… I quan vaig començar a fer coses tot sol a bars, càmpings i pubs, perquè si bé primer tocava perquè m’escoltessin, després vaig començar a adaptar el que feia perquè la gent xalés, cantés i ballés.
Encara que sembli mentida, és únic en aquesta espècie de música.
No sé per què ningú ha fet res similar al que jo faig, perquè no és complicat. Ara, sé que soc l’únic que ho fa.
No pensa jubilar-se com la resta dels mortals?
Com he comentat, m’agrada la gent i m’agrada veure com gaudeix i com canta, balla i riu. Això de veure algú riure li agrada a tothom. En canvi, escoltar música agrada a molta gent, però no a tothom. Jo faig música no perquè m’escoltin, sinó perquè riguin, cantin i ballin. Per això faig música festiva i convido a la gent a l’escenari a cantar i participar en el meu concert.
I fins quan tindrem Miquel del Roig aleshores?
Fins que la meva salut digui prou. El meu hobby és la música i la música m’acompanya arreu. M’ho empasso tot, m’agrada tot. A casa meva escolto música des dels anys seixanta, fins a country o pop-rock català.
Després de tants anys sobre l’escenari, creu que han canviat gaire les festes majors?
Als anys seixanta o setanta acaben tardíssim. Ara també es fan tard, però acaben a les 3 com a molt. Pel que fa a la resta és igual, la gent beu, canta i balla igual que sempre.
Per tant, no és cert allò que es diu de vegades… “Oh! Quan jo era jove això no era així...”
L’únic que canvien són els gustos musicals en funció de la zona. No és el mateix el públic de l’Empordà que el del Montsià o el Baix Ebre. Jo sempre ho tinc en compte i m’adapto. Per exemple, al Montsià s’acostumen a fer bous i balls i la gent no escolta tant, mentre que a l’Empordà o al Barcelonès la gent és més d’escoltar. He vist com cançons agraden moltíssim a Reus i a Figueres no tant, o a l’inrevés; és molt curiós.
Estem en una època daurada de la música en català?
Jo sempre ho dic als concerts: la millor música que es fa arreu del món ara mateix és a Catalunya. Només cal veure-ho i escoltar-ho. Tenim molts grups i molt bons, de moltíssima categoria. Només un exemple: en plena crisi de la Covid es crea un grup de joves catalans que, des d’un terrat, comencen a triomfar a tot el món.
Els ‘Stay Homas’.
És preciós el que està passant. Així com als seixanta la música venia de Nova Orleans, ara la música és aquí, a Catalunya. Ja veurem com acaba tot això, però ara ho tenim ple.
Vostè representa la senzillesa musical: amb només una guitarra pot fer ballar durant hores a un poble sencer.
Una guitarra ja pot generar música per si mateixa. Jo quan era un crio la gent amb una guitarra, sense cordes o desafinada, ja era capaç de muntar una festa. S’animava tothom.
En el seu cas ha gravat moltíssimes cançons pròpies, però sempre ha apostat per versionar a altres artistes.
Tinc força CD’s registrats a l’SGAE i els gravo per gust personal, però als concerts faig les versions que agraden a la gent. Això sí, sempre faig i sempre faré ‘La Farola’.
D’on ve la història d’aquesta cançó?
La vaig fer quan tenia uns quaranta anys. A l’Ametlla hi havia un home que era pescador i analfabet i li deien ‘en pequeño’. El pobre ja és mort. Però sempre anava a la mar i tocava una guitarra força malament i sense gaires cordes, i el sempre cantava la farola la farola quan li demanaven perquè no en sabia cap altra. I al final es va començar a cantar arreu i un dia, quan va sortir a pescar i va llençar la xarxa, es va oblidar que no havia cosit la corona perquè no se li escapessin els peixos. Per això després canta No n’agafaren cap, no n’agafaren cap… Al final es tracta d’una cançó de cultura popular.
La política tampoc falta mai als seus concerts. Considera que cada vegada els artistes s’autocensuren més?
Jo vaig amb peus de plom la veritat. M’ho miro molt, sobretot quan són coses del rei, perquè van a saco. Et foten a la presó o denúncies tremendes. S’ha d’anar al tanto amb la sàtira.
Falta cultura política als escenaris?
Jo crec que no. Conec molts grups que són valents. Podem dir que a Catalunya, si hi ha 100 grups, 95 son independentistes i valents. Ara, han d’anar amb tanto, perquè corren malos tiempos en el món de la lírica.
Mai l’han denunciat?
Mai m’he trobat cap denúncia, però si que m’han dit coses o m’han tirat gel.
Creu que algun ajuntament el pot haver vetat?
No ho sé, però segurament. Mai m’han convidat al cinturó roig de Barcelona. Tot el que és Gavà, Castelldefels, l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet… No he anat mai. I això que de cada 10 concerts on em conviden, a vuit l’organització ha de ser indepe o d’esquerres.
En el cas de Sant Andreu, a quin grup convidaria per la Festa Major de l’any vinent?
Hi ha moltíssims que portaria i podria fer enfadar a algú, però soc molt fan de Txarango. Ara, com que ho han deixat, potser portaria a Catarres, La Pegatina o Búhos. Hi ha moltíssima gent molt bona.
