La Farmàcia Guinart celebra 125 anys d’història

Cap altre establiment del carrer Gran pot dir que el seu aparador no només ha sobreviscut als bombardejos de la Guerra Civil, a les pandèmies de tifus o a la Setmana Tràgica, sinó també als darrers dies de Sant Andreu com a municipi independent. Sí, la Farmàcia Franquesa és, amb diferència, la més antiga de tot Sant Andreu de Palomar (1842), però el seu local va ser víctima col·lateral del boom del totxo del segle XXI. En canvi, a la Farmàcia Guinart l’aleshores propietari, Joan Guinart, va saber dir que no, “que la façana no ens la tocaven”. Una ferma decisió que ha servit per preservar un racó d’història que precisament aquest dilluns celebra el seu 125è aniversari.

Des d’aleshores no és que hagi plogut molt. Ha plogut moltíssim. Fins i tot els seus vidres han palpat les volves de les grans nevades. Perquè en aquest cas tot és d’origen: el ferro forjat, els vidres, les fustes, les rajoles verdes dels forns Xumetra… “Menys algunes que vam haver de canviar perquè es van trencar”, precisa Joan Guinart, jubilat “fa uns cinc o sis anys”, però encara a la rereguarda als seus 89 anys. De fet, no és que en Joan sigui una de les generacions més primitives del negoci. Tot al contrari: va ser el seu avi, l’Anselm Guinart, qui va obrir per primera vegada un 15 de novembre de 1896 les mateixes portes que encara fan servir centenars d’andreuencs cada dia.

L’Anselm Guinart (Sueca, València), casat amb l’Elisa Roig, filla del metge de la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona y Barcelona y Francia, Joan Roig, va decidir fer-se amb el traspàs d’una antiga farmàcia de Sant Andreu i traslladar-la als baixos de la casa del seu sogre. Una mudança que no va ser pas discreta: el nou propietari del negoci decidiria equipar la façana amb la darrera tendència estilística de l’època: el modernisme. Dissortadament, però, l’Anselm no gaudiria gaires anys de la seva obra a causa d’una mort massa primerenca.

Els seus heureus? Primer el seu fill, Joan Guinart i Roig, i posteriorment, en Joan Guinart i Ferran, qui finalment cediria el testimoni als dos fills que avui dia trobem rere el taulell: la Margarita Guinart i en Lluís Anselm Guinart. Una nissaga que, de fet, sembla entossudida a no perdre la vocació familiar. En data de 2021 ja existeix la possibilitat que el quadrinét de l’Anselm, en Josep Hontecillas Guinart, pugui ser la cinquena generació de l’establiment després de graduar-se fa pocs mesos en Farmàcia. “La veritat és que aquí tots els que hem fet la carrera ha sigut perquè ho veiem com una cosa pròpia; vam créixer a la farmàcia de petits, mai ningú ens va empènyer a fer el pas”, comenta en Lluís A. Guinart.

Més enllà de tot de documents de fórmules magistrals, si una cosa amaga la Farmàcia Guinart són precisament documents històrics, orles i títols universitaris expedits des de la Reina Regent Maria Cristina. “Una de les meves nétes ha fet un treball sobre la història de la farmàcia i, entre la documentació, ha trobat anotacions on es comenta com estaven els ànims durant la Setmana Tràgica o els brots de tifus”, destaca en Joan Guinart. De fet, ell mateix recorda episodis de la Guerra Civil. Des de la velocitat amb què baixaven al soterrani en escoltar les sirenes dels bombardejos, fins al dia en què els milicians van entrar a la rere-farmàcia on vivien a trencar estampes religioses i llibres de primera comunió de familiars: “Al meu pare al final se’l van emportar empresonat una temporada a Montjuïc per catòlic”, recorda.

Uns temps foscos, però, que també servirien per ampliar l’àmplia col·lecció d’elements pràcticament museístics que encara guarden les seves vitrines. Objectes que han sobreviscut dècades i que ara expliquen el Sant Andreu del passat, com per exemple programes de Festa Major de la dècada dels seixanta. “D’aquells anys cap aquí tot ha canviat molt, aquí tot eren cases baixes on hi havia una tintoreria, una papereria, una casa on arreglaven cadires… i ara tenim l’Endesa, un Caixabank tancat o una empresa d’assegurances”, relata en Joan des d’una de les úniques cases de poble que sobreviu. “Em donaven de tot per ensorrar-la i fer un bloc de pisos, però em vaig negar: la façana no ens la tocaven“, rebla.

La decisió d’aleshores va permetre a Sant Andreu mantenir viu un patrimoni modernista de valor incalculable. De fet, ara ja no es pot tocar res, perquè la catalogació de nivell E1 no només protegeix la façana del local, sinó també tota l’estructura de ferro forjat i les fustes del seu interior. “Aquí cada curs ens venen escoles a visitar el local”, explica en Lluís. Una experiència que de ben segur seguiran gaudint durant molts anys les generacions d’andreuencs fidels a la Farmàcia Guinart.