L’Anwar Hmoune és un noi que va arribar del Marroc ara farà uns dos anys, quan encara en tenia 17. Va a passar a pertànyer a aquell col·lectiu de menors migrants no acompanyats (MENAS), que tan sovint ha estat demonitzat o deshumanitzat. Va néixer en un petit poblet de l’Atles marroquí anomenat Taribante. Fill d’una família d’origen berber i de llengua amazic, és el més gran de quatre germans. El pare treballa de xofer i la mare s’ocupa de les feines domèstiques a més de compaginar-ho amb tasques agrícoles.
Com en la majoria dels casos, la decisió d’emprendre l’aventura de marxar del poble i arriscar la vida per arribar a la península, sorgeix de les converses amb amics i fruit de les poques expectatives de futur que els hi oferia el seu entorn. El viatge travessant l’estret per arribar a la terra promesa i de les oportunitats era un esperó que no podien deixar passar. Pensaven que un cop a Espanya aconseguirien fàcilment la documentació que els hi permetria treballar i forjar-se ràpidament un futur. Sempre es tenen contactes que asseguren que pagant una quantitat de diners hi haurà algú que els hi organitzarà el viatge. En el seu cas, aquest viatge va consistir en deixar-los en unes precàries embarcacions de plàstic enmig del mar i a la deriva fins que la Guardia Civil els va rescatar i portar a Tarifa.
El que va passar després és el més habitual en aquests casos: un periple per diversos centres d’acollida i comissaries espanyoles, que en el cas de l’Anwar va finalitzar a Sant Andreu quan va entrar al Centre Bassam. Aquest espai, situat a la part nord de Sant Andreu, és un centre d’emergència que acull 35 nois, la majoria entre 16 i 17 anys, però també de més joves i que han arribat sols a Catalunya sense referents adults. Durant l’estada en aquest centre d’acollida reben classes de català i castellà, fan esport, se’ls hi dona eines per aprendre a ser autònoms i a més a més fan activitats per conèixer l’entorn, establir relacions amb el veïnat i conèixer quins són els usos i costums de la societat que els acull.
Al centre s’hi poden estar fins que arriben a la majoria d’edat però des d’aquell moment els nois queden fora del sistema de protecció de menors de la Generalitat i s’han de buscar la vida pel seu compte, havent de recórrer els pocs recursos que se’ls hi ofereixen: algun alberg, llocs que ofereixin àpats gratuïts i poca cosa més. Mantenen la seva targeta de residència provisional però que no els hi permet cap activitat laboral. Necessitaran modificar el permís per poder trobar una feina. Per aconseguir-ho s’exigeix que una empresa els contracti a jornada completa durant un any i amb el salari mínim interprofessional. Amb aquestes condicions es fa difícil que un empresari els hi faci una oferta laboral i més tenint en compte que tots els tràmits van a càrrec de l’empresa. I és aquí on comença el drama per aquests nois i demostra la importància de fer una bona acollida i de donar oportunitats a aquests joves perquè en el futur arribin a ser ciutadans de ple dret que enriqueixin la societat.
La data de l’aniversari de l’Anwar -quan compliria els 18 anys-, s’acostava i això li provocava neguit. Deixaria el centre on havia passat el darrer any, sense saber quin seria el seu futur que es preveia complicat i incert.
Però poc abans que arribés la temuda data, va passar un fet inesperat: a partir d’una d’aquestes activitats de relació veïnals on el Centre Bassam col·laborava, uns quants dels nois van participar en una de les passejades, -anomenades (Re)Voltes– que organitza, regularment, Òmnium Cultural a diferents llocs del país. En aquests itineraris, les entitats i persones que hi participen expliquen les seves reivindicacions i lluites quotidianes, testimonis que tenen com objectiu construir un lloc de trobada, de cohesió i reconeixement mutu.
I vet aquí, que a una de les (Re)Voltes Palomarenques, per aquelles casualitats de la vida, s’hi va inscriure una parella andreuenca que, posteriorment, es va interessar en col·laborar amb el Centre Bassam. Allà els hi van explicar que un dels nois acollits aviat compliria els 18 anys i per tant hauria de recollir les seves coses i abandonar el centre. L’Anwar, un noi d’aspecte tímid però perseverant i amb les idees clares, no va deixar passar l’oportunitat que se li presentava i després d’un període d’adaptació es va integrar fàcilment a la família, on segons expliquen, mantenen una relació molt còmode i gratificant per les dues parts. Durant aquest temps ha fet un curs de fontaneria, continua estudiant un grau mig de formació professional i fa pràctiques a una empresa de Sant Andreu. Col·labora com a monitor en un esplai de Sant Roc a Badalona i ara mateix està en procés d’aconseguir un contracte de treball. Explica, il·lusionat, en un català d’allò més correcte, que ja té cita prèvia pel novembre per intentar regularitzar la seva situació i obtenir l’anhelat permís de treball i de residència.
Ens podem imaginar l’alegria de la seva família d’origen, quan, per videotrucada, els hi pugui comunicar que per fi ha obtingut tota la documentació que li permetrà portar una vida autosuficient i després de tres anys poder tornar a abraçar-los?
La majoria d’aquests joves no gaudiran de l’ajuda i l’afecte que ha rebut l’Anwar i seguiran a l’espera d’una reforma de la llei d’estrangeria -que sembla que s’aprovarà de forma imminent- que els hi faciliti una vida digna i la seva integració social a Catalunya.
Lourdes, una historia muy bonita, pero minoritaria. Solo hace falta leer las crónicas de sucesos.
Por cierto, los bereberes son perseguidos sistemáticamente por Marruecos y el sátrapa Mohamed VI, como les pasa a los saharauis, que son bereberes también.