Durant el confinament per alguns de nosaltres els llibres van ser una eina de lleure i evasió. Vam rescatar lectures pendents i al mateix temps els escriptors van aprofitar per escriure, acabar obres encallades o començar-ne de noves. Així doncs, m’atreveixo a concloure que per a la literatura ha estat un temps bo, productiu. La pregunta que em formulo és: com afectarà la pandèmia en els textos? Si entenem la literatura com un reflex de la societat, és d’esperar que el bon escriptor sabrà fer de la realitat viscuda una ficció universal sobre l’angoixa, la por, la malaltia, l’esperança.
De fet no té res nou el que estic dient. Totes les pestes, plagues i epidèmies es poden llegir en la literatura. Hi ha una malaltia que es va arribar a dir el “mal dels poetes” per l’aurèola romàtica que tenia. Parlo de la tuberculosi, la tisi, fins i tot algú diu que hi havia una “mística del mocador tacat de sang” (no recordo on ho he llegit). Segons la viquipèdia fins al s. XVIII era una malaltia rural, però al s. XIX es va expandir per la industrialització i les males condicions dels habitatges. A principis del s. XX es van crear els sanatoris, espais aïllats en plena natura on els malalts seguien cures de repòs i dietes controlades. No va ser fins a l’aparició de la vacuna que es va erradicar la malaltia.
En pensar-hi, la primera obra que em ve al cap és Jane Eyre de la Charlotte Brönte, on la millor amiga de la Jane mor de tisi a l’internat. Malauradament per l’època era força habitual, de fet dues germanes petites de les Brönte van morir de tuberculosi, però el cas és que les tres germanes van finar pel mateix motiu uns anys més tard. Un altre personatge que mor de tuberculosi és Fantine, la mare de la Cossette, la protagonista d’Els Miserables, de Victor Hugo. I per suposat, la protagonista de la Dama de les Camèlies, d’Alexandre Dumas. Potser no heu llegit l’obra, però, poc o molt, sí que coneixeu l’òpera La traviata (Verdi) que es basa en aquesta novel·la, on Violetta, que renuncia a l’amor, mor de tisi.
Fins ara he anomenat obres del XIX on casualment totes les difuntes són dones. Del s. XX la gran obra per excel·lència és La muntanya màgica, de Thomas Mann. El protagonista és un noi, Hans Castorp. La novel·la comença quan en Hans va a un sanatori per visitar al seu cosí i ell també cau malalt. Se’ns relata el pas del temps i dels anys en una muntanya on sembla que la vida i la mort es mesuren amb unes coordenades de boira, neu i fred. Coneixem el va i ve del món a través de les inquietuds del jove i les seves amistats. Talment un calidoscopi, en Hans viu la realitat política, la ciència i la cultura en petits fragments i configura un relat preciós de com ho percep des de la malaltia i el confinament.
De la nostra literatura tinc pendent de llegir Joan Salvat Papasseit i Màrius Torres, tots dos van estar en sanatoris i van morir de tuberculosi força joves. Ben segur que la malaltia els va influir en els seus poemes. És probable que hi hagi altres autors, però a mi només em ve al cap l’Emili Teixidor, amb Pa Negre. En alguns capítols el protagonista espia els malalts d’un sanatori i en veu un que li sembla un àngel. Això si, aquest sanatori no té res a veure amb el de La Muntanya màgica, aquí els malalts se’ls veu defallits, hi ha austeritat i gana. De fet, l’austeritat i la gana, junt amb les mentides, són els eixos per on caminen els personatges de la novel·la.
Ara mateix tots tenim un empatx de paraules com covid, pandèmia, tot anirà bé, primera fase, nova normalitat, confinament, mascareta, vacuna, uci, hospital, aplaudiments, personal essencial, risc, abraçades, segona fase… En les futures novel·les dependrà de l’art de l’escriptor en saber-les dir i en fer-nos gaudir de la lectura.
