El conte de la Caputxeta Vermella tots el coneixem, forma part de l’imaginari popular i de la infància de cadascú. És difícil recordar com i quan ens el van explicar per primera vegada.
És un dels contes més versionat i il·lustrat. És la de Perrault la primera versió documentada (1697), però de fet quan la va escriure va partir de l’oralitat per convertir-la en un relat amb intenció moralitzadora adreçat a les joves de la cort francesa. Es va fer tant conegut que va tornar al poble pla. Al cap de més de cent anys els germans Grimm (1812) el van recuperar del seu folklore en una versió on el final canvia: en comptes d’acabar amb el llop que devora la Caputxeta, en els Grimm apareix la figura del caçador que la redimeix junt amb l’àvia. És aquesta versió la que s’ha fet més popular i se n’han fet moltíssimes adaptacions.
Els especialistes parteixen d’aquest conte per estudiar-ne el valor antropològic, la psicoanàlisi i les emocions dels infants. De fet es considera un arquetip on nens i nenes s’identifiquen amb la Caputxeta, el bosc és allò desconegut i la incertesa, i el llop és el mal, amb ell canalitzen la por i la ràbia. L’infant en escoltar-lo el viu dins seu i aprèn a reconèixer les emocions, a distingir el be del mal, i té la certesa, que, igual que la Caputxeta surt de la panxa del llop, ell/ella quan hagi traspassat el seu bosc i superat les pors, renaixerà de nou.
Per aquest motiu no tenen massa sentit les versions que “aigualeixen” el relat. L’any 1939 fou Disney qui va amagar l’àvia i la Caputxeta dins l’armari i a partir d’aquí han proliferat relats “políticament correctes” on es dilueix l’essència del conte i per tant la seva màgia: ara el llop és vegetarià o bé la Caputxeta el perdona i es fan amics, o el reescriuen amb la intenció d’eliminar falsos estereotips.
Ara bé, si partim del fet que el nen o la nena ja ha interioritzat el conte i ha passat la primera infància, és lícit i simpàtic fer versions amb la intenció de fer broma o una picada d’ullet al lector que en coneix l’original, llavors els apel·la a la intel·ligència i els fa còmplices de la tergiversació, com és el cas de Las manoplas de la Caperucita (I. Almagro), Què em contes Caputxeta? (J.C. Andrés), Allò que la Caputxeta Vermella no va veure (M. Ferrero) o Cuentos en verso para niños perversos (R. Dahl). Sovint es juga només amb la il·lustració com el cas de Caperuza (B. Martin), en la versió d’Innocenti o en les fotos inquietants de S. Moon. Aquests tres darrers gairebé diria que van destinats a un públic de més edat, sobretot el de S. Moon, que amb les imatges ens remet al final de Perrault.
Posats a anomenar versions, no em puc oblidar de Caperucita en Manhattam de C. Martín Gaite. En aquest cas és una nena que va sola per la gran ciutat de Nova York (tema que ens remet a les il·lustracions d’Innocenti) i es troba a un malvat Sr. Wolf que l’enganya, però en prendre les pròpies decisions emergeix de la foscor i madura: és així com assumeix la llibertat.
Hi ha un llibre que transcendeix el conte i el personatge: OFF, de Xavier Salomó. Les crítiques el defineixen com un àlbum il·lustrat que ens alerta sobre els desastres nuclears. I sí, és ben cert que és l’argument principal i la primera lectura que en fem tots. Però qui ens salva no és ni un superheroi, ni un inventor intel·ligent, sinó simplement la màgia d’una nena que duu una caputxa vermella i viatja cavalcant al llom d’un cérvol. Qui salva la humanitat és la poesia, la fantasia i la imaginació. Gràcies, Caputxeta.
