Nou estira-i-arronsa entre ERC i el PSC a les urnes del Districte de Sant Andreu. Si bé a les eleccions generals de l’abril del 2019 els socialistes van guanyar les eleccions i menys de set mesos després van ser els republicans els qui es van imposar per la mínima, ara a les eleccions al Parlament de Catalunya la formació encapçalada per Salvador Illa ha tornat a tenyir de vermell el districte. Una victòria més folgada si es compara amb el conjunt de Catalunya, però que no ha servit per frenar la victòria del bloc independentista sobre el constitucionalista.
La victòria del socialisme contrasta amb la caiguda de la resta de formacions autoanomenades constitucionalistes. D’entrada, bona part de la primera posició dels socialistes catalans s’ha degut al transvasament massiu d’antics votants de C’s, força política que ha passat de guanyar les eleccions catalanes al districte a caure a la setena posició. Una caiguda lliure que no només ha esquitxat a l’ala més socialdemòcrata dels extaronja, sinó que també ha alimentat a l’extrema dreta.
La irrupció de VOX a Sant Andreu és un dels titulars d’aquest 14F. Un terratrèmol que, per ser justos, cal saber comparar amb el que ha succeït a Catalunya. Mentre que al país els ultres han fet el salt fins a la cinquena posició, al districte la formació encapçalada per Ignacio Garriga ha quedat per darrere d’En Comú Podem i una CUP que s’ha sabut nodrir del desgast dels grans partits independentistes. De fet, a la incomoditat de VOX de quedar per darrere dels anticapitalistes, cal sumar la poca distància a la qual s’han quedat de C’s.
Si bé de les despulles de C’s s’han beneficiat el PSC i VOX, també cal disseccionar com la dissolució de Junts per Catalunya en les candidatures PDeCAT i Junts ha acabat per beneficiar a ERC. Sí, els republicans ja eren majoritaris al districte (i fins i tot han perdut força respecte a les darreres parlamentàries), però ara la calculadora revela com la distància que prenen els de Pere Aragonès respecte a l’aposta de Laura Borràs coincideix amb els vots (testimonials) que s’ha acabat emportant la candidatura neoconvergent d’Àngels Chacón.
Un altre aspecte a tenir en compte del 14F són els fidels. Tot i les seves diferències ideològiques més que plausibles, En Comú Podem i el PP han tornat a ser formacions paradigmàtiques. La raó: la capacitat de mantenir pràcticament la totalitat dels seus electors percentuals, catalanes rere catalanes. Això sí, mentre que el PP ha passat a consolidar-se com a formació residual entre els partits amb representació al Parlament, els comuns obtenen una meritòria quarta plaça que els apuntala com a alternativa al partit de tenis que disputen independentistes i constitucionalistes.
És en aquesta batalla d’entesa en la relació de Catalunya dins (o fora) d’Espanya on els independentistes han tornat a prendre la davantera. Després que els constitucionalistes s’apuntessin la victòria a les eleccions posteriors als fets de l’1 d’Octubre, en aquest 14F el sobiranisme ha fet un cop sobre la taula i ha avantatjat en dos punts al bloc del PSC, VOX, C’s i el PP. Una victòria dels independentistes que també arriba després d’unes eleccions històriques per la participació: mentre que la jornada del 2017 va estar marcada per una participació excepcional, en les d’aquest diumenge la por a la COVID-19 s’ha imposat. Tot i les mesures de seguretat, només el 56% dels veïns del Districte de Sant Andreu s’han apropat als col·legis electorals.
Nota | Dades amb l’escrutini al 99%
