L’empremta jueva a Sant Andreu de Palomar

En l’article anterior parlava de com el confinament i la pandèmia havien incrementat el gust i l’hàbit per les llargues passejades i que aquest fet ens ha permès fixar-nos en els petits detalls ornamentals dels edificis que potser fins ara ens havien passat totalment desapercebuts.

 

Un d’aquests detalls el trobem a la plaça de les Palmeres, on mil vegades hi haurem passat pel davant al llarg de la nostra vida, però que capficats com anem sempre, potser mai havíem alçat la vista per adonar-nos dels petits orificis o espitlleres de ventilació -amb forma d’estrella de David– que hi ha al damunt dels portals de les cases núm. 14 i 15. No es pot assegurar si va ser un caprici estètic del constructor o un encàrrec del propietari apel·lant a les propietats protectores que se li suposen a aquest símbol jueu per excel·lència o potser simplement per conservar vius els seus orígens jueus. A les entrades principals de les façanes també s’hi poden veure unes petites plaques amb l’escut de Catalunya, que deixen constància que estaven assegurades per “La Catalana, Seguros contra incendios a prima fija”, companyia que temps després va ser coneguda per Catalana Occidente.

Com sempre em passa amb les qüestions que tenen a veure amb la història i el patrimoni de Sant Andreu de Palomar, vaig començar a estirar el fil i a fer recerca sobre la petjada jueva a Sant Andreu i aquest ha estat el resultat:

Aquestes cases, actualment catalogades, van ser construïdes entre el 1900-1901. El primer propietari de les quals va ser Rafael Pons Femenias i pocs anys després el seu fill Josep Pons Vinent. La família es dedicava al comerç de teixits, era originària de Maó i pels seus cognoms i procedència podem deduir que era d’ascendència jueva.

Segons fonts orals consultades, -que n’és d’important la memòria oral de la gent més gran i que malauradament ens va deixant-, a la primera meitat del segle XX, a Sant Andreu hi vivien diverses famílies jueves. Les mateixes fonts recorden les festes que aquestes famílies feien en determinades dates de l’any i la curiositat que els hi provocaven els plats tradicionals que s’hi menjaven.

Fem una mica d’història

Al tombant del 1900, a Barcelona hi ha constància que hi havia una cinquantena de famílies jueves, de procedència majoritàriament alemanya i centreeuropea, però també de les Illes, tot i que la seva presència passava pràcticament imperceptible per al conjunt de la societat.

A partir del 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la presència jueva a Barcelona s’incrementa amb la vinguda de desenes de famílies sefardites: jueus residents a França i que es van veure forçats a exiliar-se fugint de les persecucions i polítiques antijueves.

D’aquest exili perllongat van sorgir empreses com Danone, Pronovias, Zara, Filomatic, Mango i altres, que amb el temps es van convertir en grans imperis empresarials. Sabíeu que un producte tan popular i consumit com el iogurt Danone deu el seu nom al diminutiu carinyós amb què la família Carassó -propietària de la marca- anomenava al seu fill gran Daniel?

La Barcelona d’aleshores era una ciutat portuària, dinàmica i pròspera, plena de fàbriques, que els hi podia oferir refugi i bones expectatives de futur. Sembla que al voltant de mil famílies s’hi van establir i aquestes comunitats se’n van anar incrementant en les dècades següents, facilitant així la consolidació d’una cada mes nombrosa colònia de refugiats jueus. Amb l’ascens de Hitler i l’extensió de l’antisemitisme, va augmentar notablement la població jueva a Barcelona, arribant entre 1935 i 1936 a quasi unes cinc mil persones. La influència de les comunitats jueves a Catalunya, amb membres destacats de diferents àmbits professionals i culturals, establerts a diferents ciutats del país, forma part de la nostra història i s’ha de reconèixer que no seríem el mateix sense la seva contribució.

Fins aquí les pinzellades d’història, però ara continuem amb la segona empremta jueva a Sant Andreu i que la trobarem si encaminem les nostres passes fins al cementiri de Sant Andreu de Palomar. Allà, en el departament sisè, una mica amagat, està el recinte hebreu o jueu encabit dins un espai irregular d’aspecte triangular. El recinte funciona des del 1951 i el responsable és la comunitat israelita de Barcelona, fundada per la família Bassat el 1918. És el segon cementiri jueu de Barcelona després del de Les Corts. S’hi accedeix per un pas força estret si es compara amb els altres departaments del cementiri i passa desapercebut si no se’l busca expressament. Temps enrere s’hi podia entrar des del xamfrà del carrer Escultor Ordóñez amb Garrofers, per una porta ara tapiada en el mur perimetral.

La primera sensació que et provoca quan hi entres és la de pau, calma i intimitat. Les 173 tombes, quasi totes de marbre blanc, molt sòbries, semblen amuntegades per aprofitar l’espai. Estan disposades una al costat de l’altra, en bateria, sense pas entre elles, la qual cosa no permet acostar-s’hi si no és fent veritables equilibris i salts. Les lloses, anomenades ‘matzeba’, porten epitafis cisellats en hebreu, per recordar la persona que hi està enterrada, però els noms gravats són de gent nascuda a Polònia, Alemanya, Milà, Bulgària, Àustria, Salònica, Constantinoble i un llarg etcètera. Els símbols iconogràfics més habituals a les tombes són: l’estrella de David, els canelobres de set braços i la llàntia amb la flama de la vida eterna.

Mentre t’hi passeges et vas imaginant quina vida van portar totes aquelles famílies fins que van arribar a Barcelona, en aquella llarga diàspora plena de pors, persecucions i morts de familiars estimats. A Catalunya les comunitats jueves sempre han provocat un sentiment associat amb la idea de llibertat, de tenacitat col·lectiva i de reivindicar-se com a poble, establint paral·lelismes tot i el fatalisme històric que els ha acompanyat sempre.

Us animo al fet que us hi arribeu i comproveu la sensació que provoca aquest espai tan singular i amb tanta història al darrere.

Fotografia | Lourdes Pinyol Selva