He començat l’any acabant la lectura d’un clàssic. Feia més de trenta anys que m’esperava a la prestatgeria, però ja se sap, cadascú té el seu moment, i en el cas de Dimonis de Dostoievski, ha calgut una pandèmia i el confinament de caps de setmana per trobar l’instant idoni: calien tardes llargues. No sóc de mirar quantes pàgines té, però sí que us puc dir que és gruixut i la lletra de cos petit. He alternat la lectura amb altres llibres més lleugers i d’aquesta manera si ja és prou llarg, encara el faig durar més. No es tracta de saber com acaba, sinó de com són els camins i revolts que van prenent els personatges.
I doncs, per què Dimonis és un clàssic? F. Dostoievski fa una crítica ferotge al seu món, no perdona ningú: l’aristocràcia d’una ciutat de províncies és pretensiosa; els intel·lectuals, de pa sucat amb oli; la classe mitjana, mediocre; els polítics, patètics; els pretesos revolucionaris uns il·lusos i la xusma, en xusma es queda. Tots ells enlluernats per l’Europa que emergeix, igual que aquí ens enlluernem mirant nord enllà. Hi ha certs moments on el que descriu sembla una paròdia de les que fa el programa d’humor Polònia: l’assemblea dels revolucionaris que discuteixen si voten què és el que han de votar, la festa literària amb escriptors vanitosos, els ridículs amors platònics, les fugides romàntiques i fins i tot un suïcida que vol ser útil a la societat.
I just quan acabo del llibre m’assabento que aquest any 2021 és l’any Dostoievski: se celebra el 200 aniversari del seu naixement. En català s’ha anat publicant de manera esglaonada les seves obres (tret d’un parèntesi massa llarg). Tenim Crim i càstig traduïda per Andreu Nin l’any 1929 que s’ha anat reeditant fins al 2015. Altres títols han estat traduïts per Francesc Payral, Miquel Cabal i J. M. Güell (Dimonis), per exemple. Les editorials estan revisant els textos i en faran noves traduccions. Crim i càstig és potser l’obra més emblemàtica i ara que està de moda el true crime és una bona aposta. Us suggereixo anar més enllà, trencar el tabú de les “obres massa llargues” i llegir Dimonis o Els Germans Karamàzov, amb confinament o sense.
Ah, i no espereu trenta anys, seria una llàstima!
