El poder. Poder és decidir i decidir vol dir renunciar. Quan triem alguna cosa estem renunciant implícitament a una altra.
A una ciutat com Barcelona el poder sempre té un punt de complexitat més enllà de l’estira-i-arronsa entre administracions. I en aquest ecosistema, que és la capital del país, el poder i la responsabilitat es poden desenvolupar des de la transparència i la coresponsabilitat. O bé, fugint de les teves pròpies competències i reclamant l’actuació dels altres. En el cas del Govern Colau – Collboni, aquest ja ens té acostumats a utilitzar el comodí de la reclamació a tercers quan, en cas d’haver de fer ús del seu poder, han de prendre una decisió impopular.
Moltes vegades aquesta externalització de responsabilitats va mes enllà de no compartir criteris i/o prioritats polítiques amb altres administracions. El Govern municipal sempre acaba utilitzant la mateixa estratègia allà on té l’obligació de governar: escapar de l’obligació d’actuar davant mesures impopulars. D’això el Govern de Colau en sap un tou i a Sant Andreu en tenim molts exemples a les Casernes.
L’any 1929 el Ministerio de Defensa va aixecar en aquests terrenys de 100.000 metres quadrats les antigues Casernes militars d’artilleria de la Mestrança. Un complex que trobaria el seu final l’any 2004, quan definitivament seria enderrocat. Va ser en aquest punt quan les entitats veïnals del poble i el Govern municipal van començar a treballar en un pla per definir els futurs usos dels solars. Un pla que s’aprovaria definitivament l’1 de juny de 2006 i preveia la construcció de dotze equipaments en quatre anys. Per fer-ho possible, el Consoci de la Zona Franca compraria al Ministerio els terrenys amb el compromís de desenvolupar els equipaments i habitatges consensuats amb els veïns.
Arribats a aquest punt, cal recordar que el Consorci de la Zona Franca de Barcelona és una entitat pública autònoma amb personalitat jurídica pròpia, que té com a objectiu la dinamització econòmica. La seva principal activitat es gestionar el Polígon Industrial de la Zona Franca i la Zona Franca Duanera. A més, disposa de més de 12 milions de metres quadrats de sòl industrial i urbà a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La presidència del Consorci recau sobre l’Ajuntament i la direcció dels òrgans executius sobre representants de l’Estat, els quals participen formalment en activitats econòmiques de la ciutat.
A data d’avui el Consorci està presidit per Ada Colau, en tant que alcaldessa, i sota la direcció de Pere Navarro com a delegat especial de l’Estat. Aquest tàndem resulta una curiosa foto de la realitat del govern més progressista de la història. Tant, que resulta que qui mana és el PSOE i al cap de taula s’asseu Podemos. Presidència, BeC; direcció, PSC.
Al 2006 es va establir una Comissió de Seguiment del projecte de les Casernes de Sant Andreu entre el Districte, el Consorci de la Zona Franca i les entitats i associacions de veïns. Un òrgan de participació reglat per l’Ajuntament, on puntualment els veïns i veïnes reben informació dels avenços a les Casernes. 14 anys més tard, però, dels dotze equipaments només tenim en funcionament quatre: el CUAP Isabel Roig, l’Escola Eulàlia Bota, la Comissaria del Mossos d’Esquadra i el Parc d’Antonio Santiburcio.
Quatre mandats, quatre alcaldes, una crisi financera i social, una pandèmia mundial i sempre, la sensació d’estar en mans de no se sap ben bé qui. D’algú que vetlla pels seus interessos, sense el control del Districte i sense dotar d’informació clara i transparent als veïns. Un òrgan on l’Ajuntament exerceix el paper de convidat de pedra, qui no té res a veure amb els retards, situacions anòmales sostingudes en el temps (la presència dels Legionarios a Casernes) i a dia d’avui, incapaç per fer complir els acords veïnals.
D’això va tot plegat. Els acords del 2006 preveien per la peça F un alberg juvenil, però al 2018 el Consorci de la Zona Franca va decidir treure a subhasta aquesta peça amb el vistiplau de govern dels Comuns, el qual rebutja l’alberg juvenil amb l’excusa que podria acabar com un equipament turístic encobert. Finalment, la subhasta del juny de 2018, amb preu de sortida de poc mes de 3 milions d’euros, l’acabaria guanyant Serveis Funeraris de Barcelona per 4,5 milions d’euros.
Aquesta situació és evidentment legal i, per tant, difícil de revertir. Tot i això, al 2019 i coincidint amb el final del mandat anterior i la precampanya electoral, l’anterior govern dels comuns (en solitari) es va comprometre amb les entitats veïnals a aturar el canvi de plantejament urbanístic i no donar els permisos a Serveis Funeraris de Barcelona per instal·lar un tanatori.
Cal ser conscients que el govern municipal té pocs o cap incentiu per modificar el planejament urbanístic i oposar-se a un canvi urbanístic. El quid de la qüestió, però, és com hem arribat fins aquí. Com hem arribat a un Govern municipal que no és prou diligent amb els acords veïnals i no és capaç de planificar el desenvolupament urbanístic de la ciutat.
A tot això, cal afegir una nova consideració respecte als processos participatius i la seva necessitat d’actualització. És evident que tot acord veïnal és susceptible de transformar-se , evolucionar i ser modificat per les parts involucrades en un procés de diàleg. Però els governs municipals de Barcelona en Comú i el PSC, si quelcom ens estan mostrant, és que no se senten lligats als acords que es van signar quan ells no hi eren a la taula, o si el resultat no va ser el que ells volien. Les seves prioritats són unes i, si no coincideixen amb el que es va consensuar, generen processos ad hoc per reobrir acords ja tancats com hem vist amb Nord Trinitat i veiem ara a Casernes. Disfressen la seva manca de diligència i control amb la seves pròpies prioritats polítiques. Subverteixen els històrics consensos veïnals i al final generen una situació on al final guanya un tercer privat que n’extrau rendiment econòmic de tot plegat.
Ara, després que els veïns del poble de Sant Andreu hagin hagut de tornar a concentrar-se a plaça d’Orfila, el govern sembla disposat a tornar a començar, novament, una taula de negociació amb tots els actors per deixar-los opinar i expressar el seu descontentament. O, en el millor dels casos, reconèixer la seva deixadesa en el seguiment del projecte i obrir-los la porta a un possible ús compartit del solar amb el tanatori. La primera reunió no va portar massa solucions. Veurem la d’aquest dilluns.
Al Districte els comuns van tard. L’Ajuntament fa tard i, ara que el destí de la parcel·la F sembla resolt, munta un taula de negociació amb mínima capacitat d’incidència. Una altra vegada, tornarà a deixar en mans de tercers (en aquest cas, els veïns) la responsabilitat de resoldre una situació que és directa conseqüència de la seva incapacitat.
Els veïns no sempre tenen raó , dic això , des del meu vessant de ex membre d’una associació de veïns , ja es van emportar el tanatori que tocava a Sant Andreu a la zona d’Horta al costat de la Ronda de Dalt i ja es van llençar critiques envers Sant Andreu. La memòria es molt curta sobretot quan portes molts anys al capdavant d’una entitat social i oblides que el que tu no has volgut s’ho ha menjat un altre.
Ni estic d’acord ni en desacord en que vingui un tanatori a les casernes, de fet suposo que a Sant Andreu la gent acostuma a morir com en altres barris de Barcelona. I lo de la titularitat home millor publica, pero si no pot ser , doncs que hi farem.