Ja ha arribat a les llibreries la preqüela d’Els Pilars de la Terra: Les tenebres i l’alba. És d’esperar que tingui tan bona acollida com la seva predecessora, que s’ha traduït a molts idiomes i se n’han publicat més de vint-i-set mil exemplars arreu del món.
On rau l’èxit d’aquesta novel·la? Com és que agrada tant? En una entrevista publicada a l‘Illa de Llibres (2) Ken Follett comenta entre altres coses que “per atrapar el lector cal mantenir sempre l’interès”. Tanmateix el que diu no és nou, revela una recepta més antiga que l’anar a peu.
I cal que aquest comentari el considereu gairebé de manera literal: des del naixement de la literatura les històries s’han narrat en veu alta i després s’han escrit per què hi havia “algú” amb interès d’sentir/llegir i saber com continuava el relat. Els poemes de la Ilíada i l’Odissea (s. IX a.c.) són plens d’anècdotes, aventures i intrigues per no perdre mai l’interès de la història. El mateix passa amb els contes de les Mil i una nits (s. IX) on Xahrazad amb extraordinària habilitat encadena una història dins d’una altra, i aquesta dins d’una altra talment com si de nines russes es tractessin. Quan arriba l’alba deixa al sobirà i a tots els lectors amb la intriga suspensa en l’aire, de tal manera que el seu espòs no té altre remei que allargar-li la vida un dia més de manera successiva fins a sobrepassar les mil nits.
Qui també va utilitzar la fórmula per mantenir l’interès del lector setmana rere setmana van ser els escriptors del segle XIX : Victor Hugo, Flaubert, Dostoievski, Dickens, Dumas i molts d’altres van escriure les seves obres per entregues, fent novel·les que ocuparien més de tres-centes pàgines un cop publicades en format llibre: Els Miserables, Madame Bovary, Crim i càstig, Grans esperances i Els tres mosqueters. Poca broma!, que diríem ara.
La literatura infantil també té el seu clàssic escrit per entregues: La Storia di un burattino (La història d’un titella) de Carlo Collodi es va publicar setmanalment durant un any en una revista infantil. Amb format llibre va adoptar el nom amb el qual tots el coneixem: Les aventures d’en Pinotxo.
Al s. XX el còmic agafa el relleu a la novel·la i apareixen nombroses revistes que publiquen històries per entregues. Potser el clàssic més reconegut en aquest gènere és Maus, d’Art Sigelman. Es va publicar en forma serialitzada, a la revista Raw des del 1980 fins al 1991. A Catalunya teníem les revistes Infantil, Trezevents i Cavall Fort (infantils); i d’adults El Víbora, El Jueves… Totes elles amb còmics per entregues, on la darrera vinyeta de la setmana s’acabava amb el famós “Continuarà…”.
I arribem al s. XXI i a l’inici d’aquest article. Ara el que es porta són les sagues: trilogies, tetralogies, amb seqüeles i preqüeles: Elena Ferrante amb l’Amiga genial, Laura Gallego amb Memòries d’Idhun; i les arxiconegudes Harry Potter (J.K. Rowling) i Joc de trons (George Martin). Alguns d’aquests títols s’han passat a la pantalla amb el format de pel·lícules (amb diverses parts) o sèries: una altra manera de seguir una història per entregues.
Continuem…?
(Cita del titular) Les mil i una nits. Traducció de Dolors Cinca i Margarida Castells. Barcelona : Edicions Proa, 1985. 3 volums.
(2)“La fórmula de l’èxit de Ken Follet” dins: Illa de llibres. 16/09/2020
