Aquest any tindrem la sort de viure dues vegades el Sant Jordi, un fet inaudit i mai vist. El primer és el confinat, que és el de la data real, i el segon el que celebrarem al carrer, que és el de la data inventada (o acordada, si volem ser més políticament correctes).
Des de casa, amb el balcó florit i aquesta llum de primavera ja tinc ganes que arribi aquesta segona data. Ara bé, serà com un dejà vu d’allau de recomanacions. Ja tenim la prèvia dels més venuts el dia 23 d’abril, serà la mateixa que la del 23 de juliol? Si ja m’he comprat/regalat un llibre, quin toca a la segona remesa? Com el puc triar? M’he d’empassar de nou totes les llistes/notícies/blogs/anuncis?
El llibre Contra la lectura, de Mikita Brotmann m’ha fet reflexionar sobre això. Bé, de fet ella va més enllà, i ens pregunta als lectors com llegim i perquè llegim.
¿Leéis las notas a pie de página sobre la marcha, una vez habéis acabado o jamás? ¿Cuán flexibles o metódicos sois en vuestros hábitos de lectura? ¿Siempre terminas los libros o dejas algunos a medias? ¿Usas marcapáginas o doblas por una esquina las páginas de los libros?…
El títol del llibre pot semblar contradictori, però de fet és un al·legat a la lectura de la mateixa manera que va fer Pennac, que reivindica el dret a llegir el que vingui de gust, o simplement a no llegir. De tots els interrogants que planteja Mikita B. jo em quedo només amb un: ¿Cómo decides el siguiente libro que vas a leer?. I us ho pregunto a vosaltres. De fet, ho he preguntat a amics, parents i coneguts, i si fa no fa tots seguim les recomanacions d’altris, és a dir el boca orella o la crítica literària: ens deixem aconsellar segons la persona que opina, i com més respecte ens inspira, més vàlua té la recomanació.
Hi ha persones que segueixen una brúixola i no surten d’un itinerari, d’un objectiu. D’altres es deixen portar pel que van trobant pel camí. Penso que la gràcia està en trobar l’equilibri entre les dues opcions. Sense un itinerari lector és complicat entendre segons quines obres actuals, (seria difícil llegir Contes perversos de Roal Dahl sense saber res dels Tres porquets ni de la Caputxeta Vermella). Però també està bé deixar-se anar i que siguin els llibres els que et trobin a tu.
Així doncs, hi ha vegades que l’atzar juga un paper important. L’Empar Moliner comentava no fa gaire que la primera vegada que va entrar a una llibreria com que no sabia què comprar es va dirigir a la lletra B i va agafar un llibre d’un tal Bukovski, i li va agradar. En el meu cas, buscant al prestatge un llibre de Jane Austen, per error vaig agafar el del costat: El llibre de les il·lusions, de Paul Auster, per mi un desconegut, i em va agradar.
En altres casos la tria ha estat per una cadena de curiositats, per exemple a partir de la lletra d’una cançó. Amaral em va portar a llegir El retrat de Dorian Grey. Un amic va llegir El raïm de la ira a partir d’una cançó de Bruce Springteen. A vegades és la lectura d’una novel·la que t’obre la porta a altres autors, com amb Murakami, que en cita molts i molt sovint. O bé l’estrena d’una pel·lícula, obra de teatre, o un musical que et fa buscar quina és la font original.
Hi ha qui es deixa seduir per l’atractiu de la portada. I és que és un bon esquer si no saps què busques, però si no té gràcia, et pots deixar perdre bones lectures. El llibreter de La Tribu em va recomanar La Veritable confessió de Charlotte Doyle, una autèntica novel·la d’aventures; ara bé, si m’hagués guiat per la portada de l’edició catalana de ben segur que no l’hauria agafat. I què passa si a la portada no hi ha ni foto ni dibuix? Podria semblar que perd al·licient, però en realitat qui agafa el protagonisme és el títol del llibre i el nom de l’autor, només cal tenir present els llibres publicats per Club Editor.
El que és cert és que tothom, poc o molt lector, té un llibre pendent, una lectura que fa temps que espera i que encara no ha trobat el moment, el “clic” que faci començar-lo. A vegades el tenim a la tauleta de nit durant anys, altres és en aquell armari de casa els pares i molt sovint el trobem a les lleixes de la biblioteca pública: Ulises, La Montanya màgica, A la recerca del temps perdut, la Illíada, la Bílbia i d’altres clàssics en són una petita mostra.
El que té de particular el Dia del llibre és que s’apleguen molts llibres en un passeig, en una rambla. Els possibles compradors (lectors i no lectors, lectors esporàdics, voraços, lectors que voldrien llegir més i d’altres que encara no saben que ho són). Doncs tots ells miren i remiren i es deixen portar pel corrent. I es pot donar el cas que trobin una reedició del clàssic que tenien pendent, o la recomanació de l’amic, o el que ha sentit per la ràdio, o el que té una portada bonica o el títol impactant, o aquest perquè l’autor em sona, o perquè no en sé res d’ell o… Tant se val. El que fa que aquest dia sigui una festa tan especial és que tu, i tu, i el teu amic i la teva veïna, tots, sortiu al carrer a comprar un llibre. I potser te’l llegeixes, i potser t’agrada. I potser el recomanes i amb una mica de sort, et porta a noves lectures.
Feliç Sant Jordi postconfinament.
PD. Gràcies Agnès per recomanar-me Contra la lectura
- Article escrit durant el confinament, amb l’esperança de celebrar el Dia del Llibre el 23 de juliol.
