Sant Andreu de Palomar, de la pesta negra a la COVID-19

Si al darrer article, ens vam centrar en el segle XV, agafant com a fil conductor la història de l’Andreua Alou -una dona pagesa procedent d’una antiga nissaga andreuenca-, en aquest ens endinsarem al segle XVI, -l’inici de l’edat moderna- de la mà de la seva neta Àngela, nascuda el 1501. Us proposo fer un viatge al passat i ens adonarem que salvant les distàncies, s’hi poden trobar uns certs paral·lelismes en la gestió sanitària dels brots de pesta -que van devastar la població i l’economia en els segles anteriors- i la situació actual per la pandèmia de la COVID-19.

 

L’aparició periòdica d’episodis de pesta, que ja es visqueren en el segle XV, continuaren al XVI i fou precisament l’any 1507, coincidint amb un nou rebrot, que mor Jaumeta Alou, -mare de l’Àngela- molt probablement a causa del maleït bacteri. En el seu testament llegim que sentint-se ‘malalta de mort’, dicta les seves últimes voluntats, deixant com hereva la seva filla de set anys. Així doncs, pocs anys després, quan en tenia dotze, Àngela Alou quedarà orfe i a la vegada pubilla del mas Alou del carrer Sant Llorenç, avui Pons i Gallarza.

Si la nissaga Alou s’ha pogut documentar a partir dels testaments o capítols matrimonials de la família, de la vida de l’Àngela en sabem algunes coses consultant el Llibre de Regadiu del Rec Comtal. El rec tenia un pes social i econòmic important, a més de configurar el paisatge andreuenc. Com que els Alou tenien horts i camps regats amb l’aigua de la sèquia des de feia segles i aquestes terres s’heretaven de generació en generació, l’Àngela va passar a ser la titular de tot el patrimoni dels Alou. Per aquestes anotacions, sabem que es va casar amb un noi de la família Riera i va perdre el cognom Alou per agafar el del marit, però a efectes documentals o notarials sempre es feia constar quin era el cognom familiar titular de l’explotació (Àngela Riera, abans Alou). També, com era habitual, en el moment que una pubilla contracta matrimoni amb un cabaler (germà d’un hereu), és aquest qui trasllada la seva residència a la masia de la pubilla, perquè del que es tractava era d’assegurar la continuïtat de la casa.

En quin entorn va viure l’Àngela Alou?

Catalunya arriba al segle XVI molt minvada, tant en termes demogràfics com econòmics. A la primera dècada del segle es produeixen tres brots de pesta, però entre brot i brot el bacteri quedava somort i s’inicia una certa dinàmica de creixement i estabilitat. En aquest context ja veiem que la convivència amb la mort va ser habitual a la societat del segle XVI. Sant Andreu de Palomar tenia aproximadament uns 435 habitants a principis del XVI i el 1553 uns 525. L’augment de població s’incrementarà més endavant amb l’arribada massiva d’immigració, sobretot procedent d’Occitània. Segons el Llibre d’Esponsalles de la Catedral de Barcelona, els matrimonis celebrats entre el 1564 i el 1583 a la vila de Sant Andreu de Palomar i altres pobles del Pla de Barcelona, els marits d’origen occità/francès superaven el 35% del total de matrimonis registrats.

I com es gestionaven els sovintejats rebrots de pesta a Barcelona i a Sant Andreu de Palomar?

A Barcelona, quan apareixia un nou brot, el Consell de Cent nomenava una mena de comissió assessora coneguda per la Vuitena del Morbo (així era com es coneixia la malaltia). Aquesta comissió estava formada per vuit persones, entre les quals un metge, un cirurgià i un apotecari, que tenien com a missió lluitar, resoldre i gestionar les qüestions sanitàries que provocava el morbo (la pesta).

El confinament ha estat una de les mesures que al llarg de la història s’han pres per fer front a aquest tipus de crisis sanitàries i quaranta dies era un consens bastant establert sobre quan havien de durar els aïllaments i confinaments (d’aquí la paraula quarantena). En èpoques de contagi, per a viatjar i tenir entrada franca en les poblacions, calia portar uns butlletins de salut, que eren expedits per les autoritats locals.

El 1564 s’empesta Badalona, Sant Andreu de Palomar i finalment Barcelona i es comencen a fer crides a la població anunciant les mesures que seran d’obligat compliment des d’aleshores. A Sant Andreu s’envia el trompeter de la ciutat per llegir el pregó, on es manava que cap barceloní tingués tractes o relació amb el veïnat de Sant Andreu i en cas d’haver-se produit contacte s’abstinguessin de tornar a Barcelona. Es declarava zona bruta, és a dir infectada, la parròquia de Sant Andreu de Palomar, de la “Carretera Reial fins el carrer de Sant Andreu i fins el camí de Santa Coloma a l’ajuntar-se amb la Riera d’Horta”. Ningú podia allotjar a casa seva vianants o forasters. “ni que se’ls donés de menjar o beure dintre de les cases sinó fora d’elles, i encara allunyant-se d’ells el més possible”. Els infractors podien ser castigats amb pena de mort o multa. Tampoc es permetien aglomeracions de gent, festes o balls públics.

També s’ordenava que tot tipus de mercaderies o bèsties procedents de llocs nets (no infectats) que volguessin arribar a Barcelona s’havien d’aturar obligatòriament a Sant Andreu de Palomar i justificar als Consellers del Morbo la veracitat documentada que es complien tots el requisits. Si no era així es cremava tot el carregament incloses bèsties i elements de transport. Per evitar l’entrada s’ordenava als obrers i prohoms del poble posar barreres a “I’Hostal de la Beguda d’en Marí perquè ningú pugui passar ni donar la volta pel carrer de Sant Andreu”, com també que ho fessin prop de la Riera d’Horta per evitar la sortida cap a Barcelona. Totes aquestes normes eren tan rígides i severes que fins i tot es coneix que el 5 de juny de 1564, en un “Judici de Prohoms” és condemnat a mort un enterrador de Sant Andreu de Palomar perquè havia desobeït les ordres i va entrar a Barcelona havent enterrat cadàvers d’empestats.

Ja us n’adoneu que les semblances en el control de les pandèmies, siguin per bacteris o per virus, no són tan diferents a les d’ara. El que canvia són les eines i la tecnologia que permet el sistema sanitari públic del segle XXI.

I ara, per acabar aquest article, tornem a la família Alou-Riera per dir que, a finals del segle XVI el cognom Alou desapareix dels censos de població, tant de Sant Andreu de Palomar com de Barcelona, i la masia de Can Alou passarà a ser coneguda com Can Riera de manera ininterrompuda fins al segle XX.