La capella dels Segadors, 380 anys després del Corpus de Sang

7 de juny de 1640. Els sometents de Sant Celoni de Blanes i tot de pagesos de la Catalunya interior es congreguen a la Parròquia del Sacrament Vell (actualment coneguda com la Capella dels Segadors), prenen el Sant Crist i enfilen el camí cap a Barcelona. L’objectiu: marxar contra les forces del Comte-Duc d’Olivares que pressionaven i saquejaven les poblacions catalanes sota el pretext de la guerra contra els francesos. Una marxa que coincidiria amb la festivitat del Corpus i que acabaria amb l’assassinat del virrei Dalmau III de Queralt. 380 anys després d’aquella Revolta dels Segadors, però, el símbol material que encara perdura segueix abandonat a la seva sort.

 

Quin és el motiu pel qual ningú ha decidit entomar la restauració d’un punt que, teòricament, hauria de ser referència històrica del país? Tal com explicava anys enrere a L’Exprés de Sant Andreu el difunt rector de la Parròquia de Sant Andreu, Josep Soler, “des que es va cremar l’any 1909 [en la Setmana Tràgica], hi ha hagut diversos intents”. Si més no, cap va prosperar i per recordar el més recent, cal remuntar-se a principis de l’actual període democràtic. Tot i conduir la qüestió des del mateix Parlament de Catalunya, l’afer tampoc va arribar a bon port.

Des d’aleshores, la pluja i el pas dels anys han anat degradant l’edifici. D’aquella petita capella que guardava el Sant Crist dels Segadors, ara només resta dempeus l’esquelet de l’estructura. En aquest sentit, el president del centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Jaume Seda, des de fa anys que advoca per fer una restauració que estimava immediata. “Cada vegada que ve aquí algú, desgraciadament es troba que cada vegada els murs i les pedres estan en més mal estat“, relata. De fet, la percepció de perill es fa palesa només en posar el peu a l’interior i fins i tot l’acte principal per la Diada de l’11 de Setembre ha passat a fer-se a la plaça de les Dones de la Motor Ibèrica.

A banda de la qüestió arquitectònica, l’estructura també hauria de salvar un segon obstacle: l’econòmic. Segons l’Església, la institució actualment “no té capacitat per tirar-ho endavant; just tenim diners per arreglar les coses urgents, pel que podem implicar-nos moralment, però econòmicament no tenim ni cinc”, assegurava el rector. Al seu parer, qui s’hauria de fer càrrec? “En ser una qüestió històrica, els nivells públics són els que han d’assumir això”, opinava. Si més no, sembla que la fórmula que s’ha trobat per salvar la cúpula sigui la més factible de totes, a parer de Seda. És a dir, que l’obra sigui finançada a parts iguals entre l’Ajuntament, l’Església i la Generalitat.

Com entoma aquesta circumstància l’administració pública? Si bé el grup municipal Demòcrata va aconseguir tirar endavant una moció en el ple de l’octubre del 2016 amb l’objectiu de declarar l’edifici com a bé protegit d’interès local, a dia d’avui encara no s’ha fet res públic al voltant de la qüestió. 380 anys després del Corpus de Sang, ben pocs han passat a tenir present aquest edifici clau per la història.