Aquests dies, he aprofitat la situació excepcional de confinament que estem vivint per fer recerca històrica. Regirant carpetes guardades de fa temps, n’he trobat una amb còpies de documents notarials dels segles XV i XVI, que m’han permès recuperar una mica més la història familiar de dues famílies pageses andreuenques i treure a la llum la biografia d’una dona anònima, que va néixer, viure i morir al Sant Andreu de Palomar del segle XV. Un relat amb nom de dona que voldria contribuir a omplir un petit buit historiogràfic d’una època en què la invisibilitat i l’oblit social de la dona era total.
Va néixer al voltant del 1450 i per nom li van posar Andreua, potser recordant el nom del poble que la va veure néixer. Era filla de la masia de Can Verdaguer, avui rehabilitada i convertida en centre cívic, al barri de Porta de l’actual districte de Nou Barris.
La seva vida només la podem conèixer resseguint els documents notarials de la família però també hi afegirem les vicissituds d’una època i els costums que envoltaven el món rural.
Andreua era filla de família nombrosa, però ja de joveneta va quedar orfe de pare i el seu germà Bernat, l’hereu, va passar a exercir de cap de família dels seus germans i germanes juntament amb Eulàlia, la seva mare.
Per posar en context aquella època, s’ha de dir que el segle XV va ser un període d’epidèmies, guerres i malalties:
El 1457 va haver-hi el primer rebrot de pesta amb un important nombre de defuncions i al llarg del segle, cada vuit o nou anys, tornaven a aparèixer nous brots, que en cada episodi suposaren la pèrdua d’un 10% de la població de Barcelona.
El 1461, Barcelona va viure una terrible plaga de puces. Encara avui es fa servir la frase, “és de l’any de la picor”, per referir-se a un fet o una cosa molt antiga.
Catalunya també va patir una guerra civil que va durar deu anys (1462-1472) i que colpejà encara més la població que no aconseguia recuperar-se a causa dels rebrots de la pròpia pesta i de la fam i misèria provocades per les males collites.
Les dones pageses no eren instruïdes en l’escriptura ni en el de qualsevol altre ofici. Al marge del matrimoni i de tenir cura de la família i la llar, no tenien altres activitats que la participació complementària en aquelles tasques agrícoles i ramaderes que normalment desenvolupaven els homes.
Per a la majoria de les dones del segle XV i fins al XIX, la vida només podia seguir dos camins: el del matrimoni -amb obediència al marit- o el dels monestirs i convents -amb obediència a les autoritats eclesiàstiques-.
Com que el casament era un afer familiar, quan Andreua va tenir edat per casar-se -les dones d’aquella època acostumaven a contraure matrimoni entre els dotze i els vint anys– la seva família va procedir a fer els contactes necessaris, entre la xarxa de famílies pageses de l’entorn més proper -però del mateix nivell social i econòmic- per tal d’acordar i concertar el matrimoni de la seva filla.
Fent cas a la dita de «si vols ésser ben casat, casa’t pel veïnat, però no de la casa del costat», la família Verdaguer i la família del Mas Alou d’Avall -del carrer Sant Llorenç, avui Pons i Gallarza, 32- van acordar que Antoni -fill de Jaume i Margarida Alou- i Andreua -filla cabalera del difunt Bernat Verdaguer i d’Eulàlia- es casarien aquell mateix any 1469. Abans però, davant notari, deixarien constància en forma de capítols matrimonials i de manera molt detallada, d’un seguit de clàusules respecte a l’herència, dot de la noia i altres possibles contingències futures.
És prou conegut que a les dones se les esmentava i se les considerava en relació al pare, abans de casar-se, i en relació al marit, si eren casades o vídues. En el document notarial, Jaume Alou, pare del futur marit, dona al seu fill:
lo mas o casa que lo dit Jaume ha en la dita parròchia, en lo carrer appellat de Sanct Lorens, e tots e sengles terres honors e possessions axí cultivades com hermes e tots e sengles béns e drets llurs e de cada uns de ells, mobles e inmobles.e sobre los dits béns donats quorante lliuras, ço és, a cascú vint lliures, de les quals puguen fer testament a llurs voluntats
En Bernat Verdaguer, germà d’Andreua i hereu del Mas Verdaguer, com a dot atorga a Andreua:
quinze lliures de moneda barcelonesa e una pessa de terra campa ab entrades e exides, drets e pertinències sues, la quall la dita Andreua per assignació a ella ffeta per la legíttima part e dret qui li pertanyia en la heretat e béns del dit Bernat Verdaguer, difunt pare seu, per la dita dona mare sua e per lo dit Bernat e altres germans e parents e amics seus ha e posseheyx en la dita parròchia de Sanct Andreu en lo loc apellat Stadella.
Després del casament l’Andreua va entrar a viure a la que seria la seva nova llar, amb un quasi desconegut marit. Com era tradició portaria un bagul de fusta, amb diferents tipus de roba –de vestir i per a la llar– i ornaments, que l’acompanyarien en aquest pas de noia soltera a dona casada, Al mas hi convivien diverses generacions, així que Andreua va haver adaptar-se al seu nou rol de nouvinguda a la família del seu marit.
L’Antoni i l’Andreua van tenir un fill, en Joan, el nou hereu del Mas Alou, que de gran es casaria amb una noia de nom Jaumeta, que va morir molt jove deixant una única filla, l’Àngela, de set anys.
I aquí ens podríem preguntar, com és que s’han pogut reunir tants documents notarials d’una família força anònima de la pagesia andreuenca del s.XV?; doncs per un fet tràgic que va passar el 1512 quan l’Antoni i l’Andreua ja havien mort. En Joan Alou, hereu del mas, va ser condemnat a mort per la cúria del governador civil de Catalunya. No sabem quin gran delicte hauria comès, però davant el futur que li esperava va fer testament. Entremig de les recargolades fórmules protocol·làries, s’hi pot llegir que “un intrigant esperit maligne s’havia apoderat d’ell”. Per tal d’expiar les seves culpes, deixa el mas i les seves possessions al monestir de Montserrat, quedant com hereva la seva filla Àngela de 12 anys. A la pràctica això implicaria que a partir d’aquell moment haurien de pagar rendes pel mas al monestir. Aquesta va ser la raó per la qual tota la documentació relativa als Alou quedés dipositada al Palau Reial de Terrassa i actualment a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya.
L’Andreua Alou, abans Verdaguer, va entroncar dues nissagues pageses, documentades ja des del 1360 i que van arribar al segle XX encara en plena activitat. A l’actualitat Can Verdaguer i l’ara coneguda com Ca l’Estruch del carrer Pons i Gallarza, són de les poques masies que encara resten dempeus -reconvertides per a altres usos- a l’antic poble de Sant Andreu de Palomar.
Hola, bon dia
He estat llegint el article de la Lourdes Pinyol sobre la Andrea de Can Verdaguer i l’he trobat molt interessant.
Això m’ha donat ànims per demanar-vos una cosa.
Em dic Ferran Mariné i estic buscant informació sobre la meva família. Sóc un dels néts d’en Lluís Mariné, que va ser masover a Can Nyau fins l’època de la guerra civil. Agrairia si hem podeu orientar sobre la manera de trobar més informació sobre la masia, la meva família i el meu avi per afegir-lo al poquet que se pel que m’han explicat a casa.
Mercès