Des del confinament, que suposa portar tants dies i ara ja setmanes a casa, havent de trencar amb les rutines diàries, amb les agendes buides i pendents contínuament de les notícies, de les rodes de premsa institucionals, de les xarxes, de les notícies falses o ‘fake news’ sanitàries que s’aprofiten de les nostres emocions, fa que ens sentim com si entréssim en un bucle infinit que sembla que no s’hagi d’acabar mai.
Però aquesta crisi també pot ser una oportunitat per anar més enllà en la transformació social de la nostra societat i fer-la més justa i cohesionada. També ens adonem i cada vegada en som més conscients de la nostra força individual i col·lectiva. Quan ens unim, multipliquem la nostra força i es compleix allò de que 2+2 ja no són 4, sinó 22.
La força de la gent, com diu el títol de l’article, ens recorda aquella cançó que es va convertir en himne del somort tsunami democràtic, com també ho va ser l’any 1985, la cançó We are the world, als Estats Units per reclamar la solidaritat amb l’Àfrica que passava fam.
Som la gent que no es resigna,
la que mai no desespera,
som tossuts, som insistents,
quan tot és tan urgent,
la resposta som nosaltres,
gota a gota, creix l’onada,
fins a fer-se gran com un tsunami,
de la gent que ha vençut la por
i desitja un món millor.
Com s’ha demostrat tantes vegades, som un poble solidari i des de sempre hem sabut donar resposta als reptes que se’ns han presentat. Aquesta aturada obligatòria, doncs, presenta una bona oportunitat per aixecar la mirada i visualitzar a vista panoràmica l’estat de la nostra societat.
Les iniciatives i la creativitat no semblen tenir aturador i cada dia en surten de noves: ofertes culturals de tot tipus que s’ofereixen en obert per part d’entitats i associacions, accions reivindicatives com cassolades contra la corrupció borbònica, música des dels balcons, xarxes de suport mutu amb solidaritat amb el veïnat més proper, aplaudiments diaris al personal sanitari, grups que s’organitzen per confeccionar mascaretes i que en gestionen el repartiment, empreses que adapten els seus sistemes de producció per ajudar als hospitals en les seves necessitats de material, organitzacions socials que busquen fórmules imaginatives per adaptar-les a les circumstàncies actuals, com per exemple, iniciatives de recaptació de fons per sufragar projectes d’investigació i de cures…
Però aquest confinament també ens serveix per recuperar aficions oblidades, remenar els prestatges per trobar els llibres comprats o que ens van regalar i que en el seu moment no vam llegir per mandra o manca de temps o fer tot tipus de treballs manuals i artístics. I què me’n dieu de la capacitat d’aprendre a fer anar eines tecnològiques que fins ara no havíem emprat: les videoconferències entre familiars i amics, les vídeo-trucades, el teletreball.
De ben segur que també ens venen al cap un munt de pensaments i sentiments contradictoris; per una banda, se’ns demana disciplina però per l’altra sentim la rebel·lia del nostre sentit i consciència crítica. És una situació excepcional que posa a prova els diferents recursos de la societat, tant de les institucions com de la ciutadania i una bona oportunitat per donar pas a la solidaritat, el suport mutu i la convivència. En aquests moments i més que mai, les vides han d’ocupar el centre, més enllà de l’individualisme i la por.
Segurament s’haurà de fer front a una crisi econòmica i financera important. Caldran plans de xoc socials per ajudar a les famílies que ho necessitin, als autònoms i, quan la situació es normalitzi, serà el moment d’engegar campanyes ciutadanes per als diferents sectors i a nivell local donar suport al comerç de proximitat, que en aquests moments viu en la incertesa de saber si tornarà a pujar les persianes o tancarà definitivament.
Ens en sortirem, i malgrat les adversitats, com diu en Jordi Cuixart, insistirem a ser feliços.
Cuidem-nos!
