La recuperació del patrimoni històric, ‘sine die’

La història de Sant Andreu, història serà. O això és el que sembla vista la dinàmica de l’anterior executiu i l’actual Govern de comuns i socialistes. Després de l’enderrocament sorpresa de la capella de la Clínica Sant Jordi, el territori continua contemplant com el seu passat cada vegada es degrada més o es converteix en eina d’especuladors. L’únic projecte de rehabilitació que actualment està en marxa és el de la recuperació de la cúpula de la parròquia. Pel que fa a la resta, encara no hi ha ni calendari.

 

El cas més extrem està situat just als peus de la mateixa cúpula. El conjunt de les Cases del Pont porta tapiat des de fa tot just dos anys. Va ser un 11 de gener de 2017 quan els agents de la Guàrdia Urbana, sota ordres de l’Ajuntament, van desnonar les persones que s’encarregaven d’okupar i mantenir la Casa de l’Oficial. Només dos mesos abans, els mateixos responsables del Govern havien ordenat ensorrar l’interior de la casa número 8 per evitar que “entressin més persones”.

El què se n’ha fet del conjunt és fàcil de saber: no-res. Ja ho va advertir l’any 2017 Pau Sáenz, el jove que cuidava de la mateixa casa número 8 abans d’entregar les claus l’Ajuntament: “Cada dia que passin tancades s’aniran degradant més”. A dia d’avui, però, es desconeix el seu estat, ja que les tapies i els totxos impedeixen saber què passa als interiors. El que sí que se sap, però, és que en els pressupostos del 2020 tampoc s’ha inclòs cap partida per salvar el bressol de Sant Andreu.

El fet que el carrer on s’ubiquen aquestes cases rebi el nom ‘del Pont’ no és fruit de la casualitat. La via creuava l’antic Rec Comtal, una infraestructura històrica que abastia d’aigua a bona part del Pla de Barcelona. En el seu cas, la recuperació de la memòria hidrogràfica havia d’anar vinculada al desenvolupament del Parc Arqueològic del Rec Comtal. Un planejament, però, que s’ha envoltat de molta verba, però de poca facta. L’única pedra que s’ha picat en els darrers mesos ha sigut la dels dos trams de la canalització que es van descobrir a l’abril a Casernes. El Servei d’Arqueologia de Barcelona els va documentar i, tal com ha passat amb les restes de l’antic molí o l’aqüeducte romà, allà s’han quedat.

Per resseguir la ruta d’estructures abandonades a la seva sort, cal tornar als peus de la parròquia. És allà on encara resta dempeus (però sense teulada) l’antiga capella dels Segadors (on precisament va començar la batalla que porta el seu mateix nom). Tot i la rellevància històrica del setge català, mai ningú s’ha aventurat a recuperar un patrimoni de dimensions nacionals: ni l’Ajuntament, ni la Generalitat, ni el seu actual propietari, l’Arquebisbat de Barcelona. Per tal d’evitar lesions per possibles despreniments, fins i tot s’han deixat de fer les ofrenes florals al seu interior per la Diada de l’11 de setembre. D’altra banda, la plaça que l’envolta, continua amb el “mobiliari provisional” amb què es va inaugurar.

Però si la plaça de les Dones de la Motor Ibèrica o els Jardins d’Elisa García no tenen cap projecte urbanístic de futur, la plaça de l’Estació tampoc havia de ser menys. L’Ajuntament encara no té cap pla per dotar de nous usos a l’antiga finca de la Clínica Sant Jordi, i ni tan sols ha signat el traspàs de l’estació de Sant Andreu Comtal un cop entri en funcionament la nova terminal. Edifici ferroviari que, per cert, és el més antic en funcionament de tot l’Estat espanyol i que tampoc té cap futur escrit un cop passi a mans municipals.

Sense tenir res clar sobre què passarà amb el refugi antiaeri que s’ha trobat sota els arcs de la plaça del Mercadal (se salvarà?), o amb el museu que ha de preservar la memòria de la Fabra i Coats, els qui sí que s’han posat a treballar sobre el patrimoni històric han sigut els especuladors. Només dos exemples: mentre que per una banda ja han fet de la masia de Ca l’Estruch un complex d’habitatges de luxe, per l’altra continuen pressionant als veïns de Pons i Gallarza perquè marxin d’unes cases històriques i catalogades amb el nivell C. El blindatge urbanístic del Casc Antic sembla no escapar de la perversió immobiliària.