Sovint, les persones quan s’apunten a un gimnàs tenen en compte aspectes com l’horari d’obertura, el nombre de màquines, les classes dirigides… i com pot resultar evident: el preu de la matrícula. Si més no, Maria Enciso, veïna de Sant Andreu i invident, a tots aquests ítems li va haver de sumar un de nou per la seva condició física: un espai al costat de casa on poder entrenar de forma autònoma. El va trobar? Just al costat del CAP de la Meridiana: l’Anytime Fitness (carrer de Sócrates, 101).
“Quan van obrir aquí, vaig venir a provar i em vaig quedar; ho vaig tenir claríssim“, explica Enciso, qui al poc temps fins i tot tenia les màquines del gimnàs traduïdes al braille. “Des del principi vaig veure que estàvem per mi, que em corregien si alguna cosa no la feia del tot bé i que amb la Rayla en comptes de posar-me problemes, només em feien que donar-me facilitats“. De fet, la seva gossa pigall s’ha convertit en la nena mimada per la resta d’abonats a l’Anytime Fitness.
Pel que fa al seguiment de les classes, Enciso no s’amaga d’agrair el fet que “el professor sempre vingui al meu costat per palpar com ho fa ell i així tractar-lo d’imitar”, detalla. Una ajuda constant que, assegura, no s’ho ha trobat en altres centres esportius que ha provat abans: “Sí que m’ajudaven, però el tracte no era ni de bon tros el que he rebut aquí”. “El primer dia que vaig venir aquí els responsables de la instal·lació ja em va agafar la mà perquè em fes a la idea de com era el gimnàs”, assevera.
La mànager de l’Anytime Fitness, Alejandra Sánchez, posa de relleu que tan bon punt van obrir, van decidir “adaptar les instal·lacions per complir amb l’accés universal“. Tot i això Sánchez suma el fet que “gràcies a l’ajuda de la Maria i els seus consells ho hem arreglat tot encara més“. De fet, Maria no és la primera invident que s’apunta a aquest centre esportiu, “ja abans va venir la Maria del Carmen que també tenia dificultat visual, tot i que no tan crítica”, recorda la mànager.
Al seu parer, comptar amb persones amb aquesta sèrie de dificultats els genera “un clima més humà” al centre, ja que “tothom s’ofereix per donar un cop de mà”. Una ajuda, però, que gairebé no li cal a Enciso; la seva afició a l’esport li ve des de petita. Tal com confessa “fer esport és una qüestió que s’ha de relacionar amb la forma de viure la vida, no de si tens ‘X’ problema pel fet de ser invident o no”. “Només cal veure tota la gent que es dedica a fer esport d’elit, de manteniment o que fins i tot va als Jocs Paralímpics”, afegeix.
Ella mateixa renega dels anys desaprofitats abans de descobrir el món del ioga o el tai txi: “Quan era petita, en la meva primera etapa d’escolarització no existien les activitats esportives per a persones cegues; van haver de passar anys perquè em deixessin fer esport com ara la natació”, relata. Fins i tot va haver de conviure amb una temporada de veto esportiu per culpa d’una mala diagnosi mèdica: “El metge em va fer un certificat perquè a l’institut no fes gimnàstica i fins que no vaig ingressar a l’ONCE que no em vaig decidir per tornar a fer marxa, muntanya, esquí nòrdic, hípica o vela“.
Ara, anys després, Enciso ha preferit baixar el ritme. Tot i això, no amaga la seva fidelitat permanent al gimnàs. Totes les setmanes s’apropa per fer tres hores (com a mínim). “Faig i faré esport perquè sé que és bo; ens hem d’obligar a fer-ho i no posar-nos límits“, diu orgullosa.
