La parròquia de Sant Andreu de Palomar, aixecada pels seus veïns i veïnes, se l’ha fet seva el Bisbat de Barcelona de facto. Tal com ha desvelat TV3, l’església andreuenca forma part de tot un conjunt de construccions i solars que la institució catòlica ha immatriculat al seu nom al llarg de les dues darreres dècades. Un procediment legal d’arrel franquista, el qual ha permès dur a terme una operació immobiliària mantinguda fins avui en secret.
En què ha consistit aquest procediment? En inscriure per primera vegada el bé immoble al Registre de la Propietat. De fet, la mateixa Conferència Episcopal Espanyola ha reconegut haver immatriculat unes 40.000 finques a tot l’Estat; entre les quals estaria el temple dedicat a Sant Andreu. Tot plegat, gràcies a la llei hipotecària aprovada l’any 1944 i reformada en el 1946, la qual equipara a l’Església catòlica amb l’administració pública. Segons el text franquista sobre el qual es recolzen les immatriculacions, qualsevol bisbe o representant pot justificar que un bé immoble és seu, sense aportar gairebé cap mena de documentació, ni la necessitat de tercers certificats.
A més, s’ha de tenir en compte que fins al 1998 els espais de culte no tenien l’obligació legal d’estar inscrits al Registre de la Propietat. Una qüestió que va canviar amb la modificació de la llei duta a terme el Govern del president José María Aznar, la qual permetia a la institució catòlica posar al seu nom els temples de culte. Per tant, totes aquelles catedrals, esglésies, capelles o fins i tot ermites que els bisbes volguessin, passarien a ser propietat privada de l’Església.
Aquesta informació fins a dia d’avui s’ha mantingut en secret (i en molts casos es continuen guardant les llistes de béns amb clau). El motiu es troba en el fet que el Registre de la Propietat no cedeix informació sobre les immatriculacions ni als ciutadans ni a les administracions públiques. En aquest cas, però, ha sigut el mateix Bisbat de Barcelona qui ha decidit cedir la seva llista de béns immatriculats a la televisió pública catalana.
Per últim, destacar que en altres Estats tan propers a l’espanyol, els espais de culte són de titularitat pública, com és el cas de les catedrals de París o Lisboa.
