Recasens: “En els Jocs del ’92 el gran oblidat és el nord de BCN”

Quatre dècades després, el diari esportiu de Sant Andreu i Nou Barris atura les rotatives i s’acomiada. Tot un referent que ara passarà a ser carn d’hemeroteca, no només per com narrava les victòries i derrotes, sinó per com explicava l’actualitat sociocultural del territori. D’aquell ‘Sport9‘ que van fundar experiodistes del diari ‘Dícen‘ ara només en queda el record i la reflexió. Un punt on es torna imprescindible parlar amb el seu darrer president, Jordi Recasens.

Com de difícil ha sigut prendre la decisió?
Evidentment ha costat. Fa anys que estem dient que és massa feina i que anem massa atabalats. Al final, per circumstàncies personals, la capacitat s’ha limitat i ha arribat un punt en el qual hem hagut de sospesar.

El passat pesava per continuar endavant.
Vam tenir una època en què Sport9 va caure el nivell, després de venir d’un període on estàvem a un nivell altíssim i érem referència no només esportiva, sinó també sociocultural. La caiguda la vam remuntar i en Joan Pallarès-Pesonat ens va ajudar a dignificar l’apartat cultural, però ara vèiem el risc de tornar a aportar gairebé res. No hem arribat, però. Per això era un bon moment per dir adéu.

En els darrers anys, internet i la crisi econòmica han fet una estocada molt dura als petits mitjans de paper. Sou una víctima més?
Ens hem anat adaptant paulatinament a cadascuna de les circumstàncies. De fet, Sport9 era el degà de la premsa local de Barcelona. La més antiga de les que estaven vives. I si bé tenim presència a Internet, també és cert que la continuïtat havia d’estar lligada una immediatesa informativa a través de la web. Al cap i a la fi nosaltres Internet l’hem fet servir de repositori.

Per què no heu tingut relleu?
Hem pensat que en aquests moments podíem deixar un bon record a la gent que ens ha seguit i un relleu sempre és possible, però no sempre amb els criteris adequats. Volíem evitar que Sport9, el qual sempre s’havia caracteritzat per ser absolutament independent, pogués caure en algunes mans d’algú que el volgués utilitzar per a altres interessos.

Com de fidel ha sigut l’equip de redacció a l’Sport9?
Hi ha hagut gent que ha estat dos mesos i ha marxat i gent que portava més anys que jo. Alguns han sigut membres fundadors, pel que han estat 40 anys. Sport9 ha servit a alguns periodistes que després han agafat un cert renom, com l’Àlex Castells de TV3 o la Marta Garcia de Catalunya Ràdio, entre d’altres.

Èxit que si comparem a nivell esportiu podria cristal·litzar-se en el CN Sant Andreu.
El CN Sant Andreu és un dels tres equips de l’Estat més importants en l’àmbit de la natació i d’altíssim nivell en waterpolo. Si hi ha un club que ha portat el nom de Sant Andreu per tot l’Estat i fins i tot Europa, d’alguna manera ha sigut el CN Sant Andreu.

Si més no, per què mai ha arribat a l’èxit absolut el futbol?
El futbol a Catalunya té un gran problema i una gran virtut que es diu FC Barcelona. Més enllà del Barça és molt difícil créixer. I en el cas de Sant Andreu, no deixa de ser un poble dins de Barcelona. Tota aquesta col·laboració municipal d’altres localitats, a Barcelona no es produeix i no estic criticant a cap Govern de la ciutat en concret, perquè cap Govern de la ciutat s’ha preocupat en absolut del futbol, més enllà del Barça o una mica de l’Espanyol.

Hi ha algun altre esport que hagi acariciat l’èxit i mai se li hagi reconegut al Districte?
Sí, i és un fet curiosíssim. Hi ha un esport que en el que el barri més petit de tot el Districte, amb 2.400 habitants, és referent estatal: la lluita. El Club de Lluita de Baró de Viver és dels primers clubs que hi ha pel que fa a nivell i qualitat, però per desgràcia mai ha tingut cap mena de reconeixement. A més, al seu responsable i campió d’Espanya durant 17 o 18 anys consecutius, Roberto Cano, se’l va privar de participar als Jocs del ’92, perquè havia d’anar el fill de la Federació de Lluita de l’època.

Curiós.
I també va ser curiós que aquí, a casa nostra, ningú va aixecar el dit ni va obrir la boca per dir que era una bestiesa. Havia d’haver anat el Roberto. Ell ha ajudat al fet que allà la lluita sigui com una religió. És un fenomen; l’entitat d’entitats. A aquesta gent se li hauria de fer un monument. En un barri problemàtic i conflictiu ha aconseguit que part del jovent d’allà tingui una cosa important a fer.

Fins a quin punt ha col·laborat l’Ajuntament en aquest èxit?
Només cal preguntar-se quantes instal·lacions esportives hi ha a Sant Andreu de Palomar.

Una i s’enderroca en breus.
Està molt bé parlar d’esports i parlar del concepte que enforteix les societats i demès, però per desgràcia cap dels Governs de la ciutat de Barcelona, cap, ha fet gaire per donar vida als nostres Districtes. En els Jocs del ’92 el gran oblidat és el nord de Barcelona. L’única instal·lació que es fa i que era per entrenar és Can Dragó, mentre que a Baró de Viver s’aprofita la llosa.