La vida i les reflexions de Pavvla, nom artístic de Paula Jornet (Sant Cugat, 1996), són música. Ella es va encarregar de dotar de simfonia a les seves idees. Una obra batejada amb el nom de ‘Creatures’ que aquest proper dissabte 9 de desembre a les 19 hores del vespre presentarà a l’Envelat de Can Fabra. L’actriu de La Riera puja a l’escenari de la Festa Major de Sant Andreu.
Les hemeroteques ja parlen més de tu com a cantant que com a actriu.
És simplement que aquet darrer any afortunadament he tingut més feina com a músic, però he de confessar que continúo fent de tot.
No acabes de decantar-te?
He de fer totes dues coses. No podria triar… Necessito qualsevol cosa que sigui sobre l’escenari amb una creació prèvia. Tant escriure com produïr, per després tocar o interpretar.
Des de ben petita has sortit a la pantalla, com portes el reconeixement públic?
No hi penso mai, igual, com a mecansime de defensa. Amb 13 anys vaig comenaçr a sortir a La Riera, pel que no és tota la meva vida, però gairebé. Tot i aixó, sí que va ser complicat, encara que el públic de La Riera no és el de Merlí o Polseres Vermelles. Al final, però, al final aprens a veure la part positiva, perquè tampoc ho faig perquè la gent em pari pel carrer.
Acostumes a comentar que la teva adolescència va ser complexa.
Des de petita he tingut una vida problemàtica amb depressions. Suposo que una via d’escapament era escoltar música perquè el meu cap deixès de pensar. Després la música es va convertir com en el meu diari. Coses que no sabia com explicar-les, les escribia en forma de cançons per quedar-me tranquil·la.
Composicions que després feies públiques, però.
Les posava a internet amb pseudònims i aquí va neixer la necessitat de tocar de forma força accidental. Per desfogar-me. Potser per això l’àlbum és una mica fosc. Quan estic trista escric. No em surten coses ‘happys’ per aquest motiu, tot i que sigui en realitat una persona molt riallera.
Quina d’aquest essència conté el teu primer disc?
Les cançons de l’àlbum les vaig escriure entre els 17 i els 19 anys. Inconscientment escribia les coses que em passaven en aquella època. De fet, ha sigut després d’anar a l’estudi i gravar-les que m’he adonat de la relació entre elles.
Quin escenari mereix aquesta música tan intimista?
Realment m’ho paso molt bé amb el grup, perquè sonem tal com sona l’àlbum. Amb els tres músics no sé com ens ho hem fet, però ara ja més que companys de banda som amics. Tot i que després està quan vaig sola. En format acústic amb el piano o amb la guitarra, però aleshores ja és totalment diferent. Si canto així és com si expliqués històries a la gent.
Històries que, fins marxar a Anglaterra, guardaves per tu.
Aquí em feia vergonya haver d’exposa-me. Per això vaig marxar a un lloc on ningú em conegués i així llançar-me a la piscina. Després vaig tornar un cop havia signat amb la discogràfica. Teniem la mateixa idea i vam gravar dos temes que van funcionar molt bé. Després, en tornar de l’estiu, vam gravar l’àlbum que es va estrenar pel novembre de 2016.
Queden cançons als teus calaixos pel segon disc?
Ja el tenim en ment, tot i que encara ens queda gira fins al març. Després, però, faré una aturada muscial per dedicar-me a altres projectes artístics i si tot va bé l’any vinent presentarem el segon projecte, potser més electrònic que el darrer.
