De Sant Andreu a Cadis, i de Cadis a la Jonquera. L’eix del Mediterrani no són només gandules, mojitos i braves. El fotògraf andreuenc José Navarrete ha dedicat els dos darrers anys i mig a desempolsar una subcultura que “resta en l’oblit”, explica.
Els restaurants de polígons industrials són la columna vertebral d’un projecte documental que va més enllà del que pot plasmar per si mateix el paper fotogràfic. De fet, la profunditat conceptual del seu projecte li ha dut fins a merèixer un espai en el festival més important del gènere a Barcelona.
Des del passat 20 d’octubre l’obra de Navarrete comparteix sala amb Diambra Mariani i Francisco Mion en el Barcelona DOCfield 2017. L’exposició batejada amb el nom de ‘Oeste || Este’ tracta de representar les dues fronteres ibèriques. En el cas de Navarrete, les aigües mediterrànies són les que banyen la seva obra a la galeria d’art Projekteria (carrer de Ricart, 19). Una col·lecció que, tal com confessa l’autor, no estarà completa fins d’aquí a sis o set anys.
El repte és majúscul. Tal com explica Navarrete, la intenció és viatjar per tots els restaurants de polígons industrials de la costa. D’on sorgeix la idea? “Parteix de l’escriptor cubà Alejo Carpentier, qui tenia la teoria de ‘l’allò realment meravellós’: les coses no són ni maques ni lletges, sinó que són sorprenents pel simple fet de ser reals“, afirma l’autor. Conceptualisme aplicat a la gastronomia obrera.
“A partir d’aquesta frase m’apropo als restaurants dels polígons industrials, on fotografio aquells espais que no són ni lletjos i macos, sinó que són reals“. I com a reals, els atrapa en el temps amb la seva màquina. “El que faig és fotografiar els espais per demostrar que en tots aquests restaurants hi ha una subcultura de la qual mai s’ha parlat; una cultura espanyola típica que no surt enlloc, que ningú ha documentat“, narra.
A judici del fotògraf, “s’acostuma a parlar molt de la cultura pop, de ‘la movida madrileña‘ i d’altres moviments, però la cultura que tracto també existeix entre el poble treballador, la qual abasta des de la decoració fins a la forma de viure“. De fet, hi ha un element que destaca de la seva obra: tot són espais, però en cap imatge figura algú. “En tota la sèrie d’imatges t’adones que hi ha elements que es repeteixen: televisions, la decoració de les taules, les neveres frigorífiques… elements amb els quals t’adones i parles de com són aquests restaurants, la seva cultura, què es menja allà, qui els visita, qui els decora…”. O dit d’una altra manera, “enaltir una cultura que existeix, però de la qual ningú parla”, expressa.
Una evidència que compara amb l’estil de vida nord-americà: “Tothom vol visitar les cafeteries de la Ruta 66; però en el cas d’Espanya l’ambient americà són aquests restaurants que ningú pretén visitar“, comenta. De fet, assegura que la seva missió no és retre’ls un “tribut” i encara menys mofar-se d’ells, sinó establir un diàleg amb espais “que estan en perill de desaparèixer” com a conseqüència de “la globalització, de l’efecte Ikea i de la crisi”. “Cal deixar un arxiu documental antropològic de tot això”, considera.
Al cap i a la fi, “el que interessa no és el restaurant en el seu conjunt, sinó aquells petits collages que es formen amb els elements decoratius; aquelles escenes que són com quadres“, revela. Obres que, ara com ara, a Navarrete ja l’han fet escalar en el món professional de la instantània. En aquest sentit, premis com els recollits al ArtPhotoBCN, la victòria al Festival Pa-Ta-Ta de Granada o les diferents beques internacionals per continuar formant-se fan del veí de Sant Andreu un professional al qui seguir de prop amb (o sense) objectiu.
Fotografia | Alma Cuaderno
