Després de l’incendi, les flors tornen a néixer. Ahir a mitjanit, mentre els cossos policials encara cercaven els presumptes terroristes que havien comès l’atemptat a La Rambla de Barcelona, la societat civil no va dubtar en tornar a fer un gest de solidaritat i confraternitat. Desenes de veïns i veïnes de Sant Andreu van abandonar els seus llits i van pujar fins a la Meridiana a portar aigua i menjar a les famílies confinades en els seus cotxes.
L’exhaustiu filtre policial, propiciat pels operatius gàbia i cronos, tenia com a objectiu tancar totes les entrades i sortides de la ciutat per evitar la fuga dels terroristes. Per aquest motiu, i en permetre només sortir els vehicles d’un en un, la congestió viària que es va crear va ser descomunal. Algunes persones asseguraven que feia més de nou hores que restaven atrapats en els seus vehicles. Però… més enllà de l’esgotament físic i el cansament, quins altres factors vitals els podien sorgir? La fam i la set.
Davant d’aquesta circumstància, desenes de veïns i veïnes de Sant Andreu es van organitzar a mitjanit per fer arribar a les persones atrapades aigua i alguna cosa per dur-se a la boca. Herois que, només en llegir a les xarxes socials el que estaven vivint alguns dels seus conciutadans, no s’ho van pensar ni un instant a l’hora de cordar-se les sabates.
“Ho vaig veure cap a les 3:15 hores de la nit a Twitter i a les 3:30 hores ja estava a la Meridiana amb coses per menjar i aigües”, explica Víctor Zapata, veí de Sant Andreu. Amb les ampolles agafades pels braços i les magdalenes a les mans, tant ell com el seu amic i company Pedro Díaz anaven oferint a conductors i passatgers alguna cosa per fer passar la gana. “Hi havia persones que portaven entre set i vuit hores aturats; alguns fins i tot superaven les nou hores i ens preguntàvem si quedava gaire per arribar al control policial“, recorda.
Tots dos no eren els únics que hi havia per la zona provant d’ajudar. “El moment era trist, però alhora molt maco”, assenyala Díaz. “Tota la ciutat es movia per ajudar a la gent que estava esperant sortir”. “La situació, extranya i que mai hauria imaginat que viuria, em va mostrar fins a on pot arribar la unió de les persones”, rememora. De fet, Díaz espera que “algunes persones trobessin l’amistat al xerrar d’un cotxe a l’altre al llarg de tantes hores”, i/o, fins i tot, “l’amor“.
Tant Zapata com Díaz no van arribar a casa fins passades les cinc de la matinada, després de recórrer la Meridiana des de l’alçada del carrer de Palomar fins a Sant Andreu Arenal (punt final de l’embús) i després tornar fins a la zona on els mossos havien muntat el dispositiu (a l’alçada de la Via Favència). “El que ens va saber més greu és quedar-nos sense magdalenes en el tram final, just quan una dona ens va explicar que feia hores que no menjava res”, recorda Zapata amb desànim. Si més no, el record i els agraïments sempre els faran recordar com el seu petit gest va ajudar a sumar en positiu en una nit marcada per la consternació.
El meu fill també va seri a la Meridiana/Palomar/, després vam anar junt amb uns amics a Via Favencia desde las tres de la matinada fins las sis.