Jaume Domènech: “Jo no he tornat a l’Hipercor”

Sovint, alguns debats entorn a l’atemptat d’ETA a l’Hipercor han sigut amagats. L’oficialisme polític ha passat per davant d’algunes veus incòmodes. Crítiques que, tot i així, no les han aconseguit amagar del tot. L’aleshores president de l’AVV de Sant Andreu de Palomar, Jaume Domènech, va ser una d’aquestes pedres de sabata. El seu missatge, minoritari en els platós de televisió i menystingut interessadament, continúa obrint incògnites al voltant del que va succeïr avui fa 30 anys.

 

Tothom recorda què feia aquell dia.
Havia acabat de dinar i mentre feia el ronso al sofà, es va sentir una explosió molt extranya. Ho primer que vaig pensar és que algú havia posat un pertard a una clavaguera. Faltaven pocs dies per Sant Joan. Però al cap d’una estona vam començar a escoltar sirenes i en venir uns companys per preparar la manifestació de diumenge per recuperar la Rambla, em van explicar que els havien desviat de la Meridiana perquè alguna cosa passava a l’Hipercor. Aleshores vaig agafar la màquina de fer fotografies i me’n vaig anar corrents cap allà. Pensava que em trobaria una cosa petita, però en arribar tot estava envoltat de bombers, ambulàncies, policies…

Quin era l’ambient?
No es parlava. Ningú deia res. Tant bon punt van començar a sortir les camilles, ja vam veure tots que alguna de grossa havia passat. Després cap a les 19 hores de la tarda em vaig assabentar que una de les persones ferides era una molt amiga meva d’aquí de Sant Andreu. La Mercè Moreno, dona d’un dels redactors d’esports del ‘Cap a Peus’. Al cap de 4 dies va morir.

La consternació seria absoluta.
Ningú sabia que havia passat. Ningú creia que algú podia haver posat una bomba allà dins. Semblava bastant increïble que fos ETA, perquè mai havia atemptat contra població civil. De fet, sembla ser que la intenció tampoc era la de perpetrar l’atac contra la població civil, sinó contra els artificiers de la policia. Van avisar fins a tres vegades que havien posat la bomba. Els cossos de seguretat, però, no va desallotajar i després l’Audiència Nacional va condemnar al Govern de l’Estat com a responsable subsidiari. La policia hauria d’haver obligat als responsables d’Hipercor a desallotjar, tot i ser un divendres a la tarda.

Diumenge a la tarda van fer sortir 70.000 persones al carrer.
El mateix divendres a la nit vam fer una reunió d’urgència a l’associació de veïns. Ens vam anar trucant, vam convidar a altres entitats i al final decidim convocar una manifestació a Sant Andreu per diumenge al matí i redactem un manifest. De seguida vam imprimir les octavetes on convidavem a manifestar-se i on avisavem que suspeniem l’acte de la Rambla. 70.000 persones a Sant Andreu un diumenge al matí va ser una barbaritat.

Quina era la filosofia del manifest?
Solidaritzar-nos amb el dolor de les vícitmes. Manifestar el nostre rebuig total contra el terrorisme i sobretot contra la població civil indefensa. Condemnar l’atemptat i condemnar el terrorisme indiscriminat en el que era un barri treballador i obrer que era aliè al conflicte. Tot i això, demanavem no perdre el món de vista, ja que va haver moments en que la gent va començar a cridar “pena de muerte”. No es podia perdre una cosa per l’altre, tot i el dolor i les ganes de vengança que es podien tenir en aquell moment.

Va ser un punt d’inflexió a l’hora de veure què era ETA?
Aquí a Catalunya sí. Crec que va afectar més del que fins ara s’ha dit. Fins aleshores l’independentisme català s’havia enmirallat molt en el País Basc. Havia sigut un referent. Però allò va ser un canvi. Es va veure com allò no portava enlloc. De fet feia pocs dies s’havien celebrat les eleccions europees i aquí a Catalunya s’havia demanat el vot per Herri Batasuna. Lògicament no era el mateix que ETA. Però la idea es es va fer servir molt des de la premsa oficial per matxacar el moviment independentista basc i català. Ens deien que erem igual de terroristes.

Fins a quin punt aquest tema va desviar el focus del debat?
Jo recordo explicar als platós que ‘no s’havia desallotjat’ i que això ‘s’havia de denunciar’. Però als pocs que ho posavem sobre la taula, després ens deien que els fèiem el joc als terroristes. Ens venien a dir que el problema era que havien posat una bomba. I sí, l’havien posat. Però si tens l’avís, desallotja.

Al dia següent la premsa asenyalava que cada dia rebien una vintena de falses alarmes.
Sí, però no tres avisos. Pot haver l’estudiant sonat que diu que han posat una bomba a l’institut per no fer l’exàmen. Però si hi ha un tio que truca a la Guàrdia Urbana i al diari ‘Avui’, te l’has de prendre de debó. No és un avís de bomba normal. Per què no es desallotja? Perquè és un divendres a la tarda, dia de molta venda a l’Hipercor. Al final l’Audiència Nacional va condemnar l’Estat per negligència molt greu de la policia. No justifico en cap cas l’anterior, però si s’hauria desallotjat s’haurien evitat morts.

Si més no, aquesta idea ja no és gaire present quan es parla de l’atemptat.
Era un missatge minoritari. En aquell moment tots els mitjans de comunicació anaven en la mateixa línia. Ningú volia entrar en aquest debat. Ara darrerament sí que es jutja públicament l’actuació de la policia, però en aquell moment jutjar-la era com justificar la brutalitat. A més, Hipercor era una entitat molt forta i amb moltes influències. Només cal fer-se una pregunta: per què mai s’ha posat el monument a les víctmes a la plaça de l’Hipercor? Tinc amics periodistes en diferents mitjans que em van explicar que el mateix dia El Corte Inglés va trucar perquè no el relacionessin amb l’Hipercor. Els poders fàctics…

L’esquerra oficial va abraçar el vostre missatge o no va passar de la base?
Intentavem dir-ho, però es va quedar a la base. Després va començar tot el procès judicial i fins que no es va condemnar a l’Estat no es va dir res. Va ser aleshores quan en un ‘Cap a Peus’ explicàvem com l’Audiència Nacional condemnava a aquells que ens menystenien. Ara és quan hi ha un atemptat a Anglaterra o França es mira si hi ha hagut negligència policial. És normal. Ningú discuteix la barbarie, sinó que es discuteix què ha fallat.

Recordes el dia que vas tornar al centre comercial?
Jo no he tornat a l’Hipercor i no pels morts. Vaig tenir entrevistes amb gent de l’empresa i em van decepcionar profundament. Em vaig adonar de com ho havien gestionat tot. Mai tornaria, ni tornaré.