‘Tornem a prioritzar Sant Andreu’

Les xifres són realment preocupants. Des de l’any 2007 el barri de Sant Andreu ha estat en continu descens del nivell de renda bruta de les famílies. Si fins aquell any l’evolució era positiva, arribant a un percentatge del 84.3% de la mitjana de Barcelona, el 2015 ens vam quedar en tan sols un 72.8%.

No es tracta d’un fenomen aïllat: al voltant de Sant Andreu el sotrac ha estat dramàtic. Només cal veure les dades de la Trinitat Vella, que ha passat del 76.4% al 43%. La fractura social ha arribat a Barcelona de cop. La crisi econòmica ha estat el principal factor, no l’únic, que l’ha precipitat. Vivim en una ciutat molt més desigual, on els barris de major renda creixen a una velocitat que els de menor no poden seguir, i on cal una acció decidida per reconduir la situació.

La principal causa de la caiguda de Sant Andreu l’hem de buscar en la pròpia composició social. Tradicionalment hem estat un barri de classes mitjanes, les quals han estat sent asfixiades des que va començar la crisi l’any 2007. La baixada dels salaris, que els economistes han anomenat eufemísticament “devaluació interna”, ha tingut com a resultat que les prometedores xifres de disminució de l’atur des del 2014 no s’hagin reflectit en un increment de la renda mitjana. Treballa més gent, si, però amb treballs més precaris i salaris inferiors. Així la renda familiar no pot augmentar de cap manera.

També és cert que si bé l’atur ha disminuït a Sant Andreu, però gairebé el 50% de les persones aturades ho són de llarga durada, especialment majors de 45 anys (55%), i moltes d’elles han perdut ja el dret a les prestacions d’atur i en conseqüència veuran rebaixades les seves pensions futures, cronificant-se el problema. Sembla que els grans números de la ciutat han aguantat l’impacte de la crisi, però han deixat les classes mitjanes empobrides i en situació de risc.

Sant Andreu és un barri de treballadors, i són aquests els més perjudicats. Per acabar d’empitjorar la situació, el preu de l’habitatge a Sant Andreu no ha deixat de pujar tant en el cas de l’habitatge de compra com els preus dels lloguers. Sembla que la llei de l’oferta i la demanda tanca els ulls al que la ciutadania pot pagar.

Per reduir els nivells de desigualtat als que s’enfronta Sant Andreu calen actuacions decidides: millorar el nivell de formació per assolir treballs més qualificats (a Barcelona el 29.4% de la població és titulada superior, a Sant Andreu només el 22.5%), posar en marxa plans contra l’atur de majors de 45 anys, garantir una renda mínima de ciutat, lluitar contra la precarietat laboral i contra la pujada del cost de l’habitatge amb ajuts al lloguer i habitatge protegit, i facilitar la vida a tots i totes aquelles que vulguin emprendre amb negocis o comerços. Només amb una actuació integral i amb perspectiva de futur podrem reconduir el camí cap a la millora de la renda de les persones a Sant Andreu.