La Júlia Serrasolses ens obre la porta de casa seva al carrer Neopàtria mentre ens informa que en Pau, el seu germà, està a punt d’arribar de Girona, on estudia. Ells són les dues veus de La Púrria un grup a mig camí entre Sant Andreu de Palomar i la capital gironina. Els acompanyen les guitarres de l’Aram Figueres i l’Andreu Puigverd. Aquest dissabte a les 22 hores faran un dels pocs concerts que han ofert en el poble. Als peus de l’escenari de l’Ateneu Harmonia es podran escoltar les lletres d’aquest grup, situat en el ‘post folk feminista”.
Als vostres concerts porteu un quadre on s’hi pot llegir ‘Tendresa i lluita’, tota una declaració d’intencions…
Júlia: El nom de ‘Tendresa i Lluita‘ ve del nostre primer EP. El quadre ja no el posem tant, però l’havia fet el nostre avi. La tendresa i la lluita són com ell.
Pau: És una mica el que busquem amb les cançons. Una mena d’intenció de buscar per un costat la tendresa, com a part oculta de la masculinitat, i per l’altre la lluita, la reivindicació.
Com neix el projecte de La Púrria?
P: Neix una mica d’un projecte personal que tenia abans que es deia ‘Pau 08030’, però que no va tenir gaire èxit. Llavors amb la Júlia, aquí a casa, vam començar a tocar cançons. Llavors va sortir l’oportunitat de gravar a Girona amb un company que es diu Julià. Llavors vam pensar en ampliar el grup. Vam conèixer l’Aram pels moviments socials de Girona i és com va començar a créixer la formació.
D’on ve el nom del grup?
J: El primer concert que vam fer va ser a Vic. Quan vam arribar allà encara no teníem nom. Ens dèiem “Mitges destintes” o alguna cosa així…el nom el vam decidir allà.
P: Buscàvem alguna cosa que impactés, tot i que el nom no reflexa gaire la música que fem, ni el nostre estil de vida, ni tampoc com som. Però, si que buscàvem això, aquesta visió que tenen els poderosos de les classes oprimides: la púrria, aquests primos. Doncs mira, nosaltres ens diem així i ens en sentim orgullosos.
Explicàveu que us vau conèixer als moviments socials. Vinculeu molt la música amb això?
J: Sí, igual que ho fem en les nostres vides personals, en Pau a Girona a l’Ateneu Salvadora Catà o jo, aquí, als moviments feminista i estudiantil. Ara volem tirar més cap a la memòria històrica, cap a Marina Ginestà. De les cançons que tenim, per exemple, la de ‘Des del Cel‘ parla dels feminismes de la lluita de que cada any que es tornen a contar les morts des de zero, morts que són dones assassinades.
P: Sí. És a partir d’aquestes experiències pròpies que ens hem sentit més còmodes i ens ha inspirat a escriure. Tot i que també hi ha temes que són més introspectius, personals.
Com funcioneu a l’hora de compondre les cançons?
P: Les lletres són meves i els acords els feia jo també. Ara, però, que hem incorporat a l’Andreu, ens hem trobat un músic molt potent -que l’Aram també ho és- que ens permetrà deixar una mica els acords simples i fer melodies més treballades.
Es podria dir que feu cançó d’autor?
J: Sí! Com era el terme aquell que vam trobar?
P: Post folk feminista. Una mica freak, però si que és veritat que als últims temes busquem una mica aquest estil més folk.
I doncs, a què sona la Púrria?
P: És complicat saber a què sona. Si que té una part molt de cançó d’autor, perquè és el que hem mamat de petits i ens agrada molt aquesta simplicitat musical que dóna lloc a unes lletres que després seran molt complexes. Hi ha gent que ens diu que fem pop també, però no ens importa, encara que critiquin.
J: Sí, i de la maqueta al que estem gravant ara canvia gairebé tot, perquè en algun tema hem incorporat trompeta…
P: I violoncel, contrabaix, clarinet…
En què treballeu ara?
J: Tenim un tema gravat i ara n’estem fent tres més.
P: Ens estem pensant si treure-ho com a format EP, perquè ara les persones que fan música estan plantejant publicar de cançó en cançó. El format Youtube demana videoclips perquè les coses siguin més visuals i arribin a més gent. També les cançons tenen molt missatge polític, però són fàcils d’escoltar per arribar bé a la gent.
Quina finalitat social ha de tenir la música per vosaltres?
P: Per mi una finalitat transformadora. És per això que fem lletres fàcils, en el sentit de no ser ambiciosos de buscar paraules recargolades. El missatge, clar, però contundent.
De què parlen les altres cançons?
J: Respon tu que les escrius tu, jo puc interpretar-ho, però…
P: N’hi ha una que parla de violències, una altra de llibertats, i després dues cançons que són molt introspectives meves, la de Tendresa i la de Mudats de Pell. Crec que és una mica el segell Púrria, anar a buscar una mica endins el com som, com ens sentim i les coses que ens passen. Fer una mica cançó relat, cançó història. Això és una cosa que he après molt d’en Pau Riba, en Pau Vallvé o La Otra, que és un referent per nosaltres.
Això, parlem dels referents….
J: La Púrria crec que veu de dues o tres fonts diferents. Jo crec que de part meva tot veu de De Espaldas al Patriarcado i de La Otra. Ara també més de Sílvio Rodríguez per un tema més musical
P: Jo ara escolto altre tipus de coses, la inspiració em ve també de coses més modernes. Ara estic escoltant molt Andreu Vallvé i coses una mica més hipsters com El Petit de Ca l’Erill o la Iaia. Això pel que fa a la musicalitat perquè les lletres no m’aporten gaire. D’en Pau Vallvé em sorprèn molt que incorpora paraules molt de la vida quotidiana.
Com és això de fer un grup que s’autoproclama feminista amb tres nois i una noia?
P: Jo diria que som feministes amb les cançons que fem, és a dir és el missatge que desprenem i també crec que bastant amb com som diàriament. No penso que un home no pugui ser feminista. El que si que de fa un temps hem buscat aquesta equitat, però ens està costant bastant.
J: Volíem buscar noies que fessin percussió, però ens està costant bastant. Volia dir també que, poder seria raro si fóssim totes les ties músics i la veu cantant fos l’home, perquè al final la gent escolta la veu cantant. Em sembla important que hi hagi una veu de dona i també una altra d’un home que es proclama aliat o feminista.
P: Jo quan escric les cançons molts cops ho faig pensant en que les ha de cantar ella.
J: Em sento molt còmode amb les seves cançons, m’agraden molt.
Com veieu Sant Andreu de Palomar com a joves músics activistes del poble?
P: Jo veig amb una mica de por amb el tema del turisme, s’ha obert una mica la veda el tema dels apartaments turístics. Pot començar fàcilment el procés de gentrificació que han començat altres llocs de la ciutat,
J: Clar perquè venen els turistes, pugen els preus i el jove andreuenc ja no pot independitzar-se i ha de marxar. El que podria ser un caldo de cultiu pel poble deixa de ser-ho. Tampoc treu que Sant Andreu no sigui un poble amb molt teixit associatiu, molt moviment okupa, molts caus, molts nens…
P: És un poble de músics també. A la casa del costat viu en Pol Fuentes, ex Rosa Luxemburg, els Cranc també son veïns o la Gemma Sainz. Del món artístic també hi viu la Sònia Moll. És un caldo de cultiu molt bo per la creació.
Teniu el Taller de Músics també…
J: Però això val molts diners. És com una muralla.
P: Et poses a mirar el panorama musical i si que hi ha molta gent important que ha passat per aquí. Però és per l’elit, no pel jove andreuenc precari.
