D’una selva vegetal a un hort. D’un hort a una zona verda provisional. Fa 12 anys el Pau Sáenz va saltar la muralla (ja enderrocada) de les Cases del carrer del Pont. La seva terrassa li havia quedat petita per les hortalisses que conreava i amb un amic van decidir “buscar un espai buit i abandonat”. Si bé al principi el terreny comprés entre els carrers del Pont, Cinca i el passeig de Torras i Bages se’ls hi feia “massa gran”, de mica en mica van aconseguir endreçar la zona. Ara, del batejat com a Hort Edèn només queda la terra i una casa enderrocada per dins. Uns bancs individuals i provisionals han substituït els tomàquets i les mongetes tendres.
Aquesta història fa esborrar de la ment la parada de metro que hi ha a uns metres i els milers de cotxes que circulen cada dia pels voltants del solar. L’Hort Edèn era un espai ocupat, sí; però amb el beneplàcit dels propietaris. “Els okupes no pagàvem res, però crec que als amos els va sortir molt bé que nosaltres fóssim aquí“, considera. Si una persona té l’obligació de mantenir en unes condicions la seva propietat, “en el nostre cas li fèiem la feina sense la necessitat de gastar-se un euro“, assenyala Sáenz.
La propietat de la finca estava en mans de les germanes que regentaven el quiosc que hi havia fa uns anys al costat de la Torreta de la rambla de Fabra i Puig. En morir, l’herència va recaure en la seva filla, qui també va ser traspassada i finalment les escriptures van quedar en mans d’un cosí llunyà. “Per estrany que sembli, a totes aquestes persones els hi va semblar bé que cuidéssim de la seva propietat i fins i tot alguns anys vam pagar la contribució a l’Ajuntament”, assegura el jove. “Era un favor mutu: nosaltres teníem l’hort i ells un espai pel qual no s’havien de preocupar”.
Des del primer dia que van entrar a restaurar l’espai, però, els ocupants a temps parcial sabien que la parcel·la restava afectada urbanísticament i algun dia arribaria l’expropiació. “Al principi quan vam entrar no vam voler implicar-nos massa perquè sabíem que algun dia o altre ens farien fora, però a l’anar passant els mesos i els anys sense rebre la notificació ens vam arrelant“, recorda. “De fet, la finca només l’utilitzàvem per llaurar, la casa que finalment vaig acabar restaurant per evitar la seva degradació només l’utilitzàvem com espai on desar les eines“, assenyala.
Ara la llar resta inhabilitada per dins, després que l’Ajuntament destrosses l’escala del seu interior premeditadament. “Va ser entregar les claus al jutjat després de tot un procés judicial de desallotjament i en unes hores els tècnics van entrar a arrasar amb tot“, apunta Sáenz. La casa va ser tapiada i les terres novament abandonades (fins fa unes setmanes, quan van ser reconvertides en una zona verda provisional).
La simbiosi d’història i sentiment que respira l’espai ja el tenia ben present. Ell mateix és historiador i “en els darrers anys vaig intentar ensenyar al màxim nombre de persones possibles el què s’amagava darrere de les muralles“, rememora. Sobre l’espai considera que “té moltes possibilitats per fer un bon projecte”, però desconfia de l’acció municipal. “Segurament les cases que cuidava ja no es poden conservar i cada dia que passin tancades s’aniran degradant més“. La que pitjor parada pot sortir és la de fang; cada episodi de pluja esborra una mica més les seves parets. “Si volen fer alguna cosa, l’han de fer ja; si no… faran tard“, sentència. “Si tapien les Cases del Pont, després pot ser massa tard per recuperar-les”.
Sobre les companyes que van ser desallotjades el passat dimecres, Sáenz admet que mai va tenir gaire relació amb elles, però qüestiona la decisió del Govern: “Quin mal feien allà? Al contrari, donaven vida i cuidaven una casa que ara restarà tancada; una casa tancada és una casa que es va degradant”, sosté. “Qualsevol gotera que no detecti algú pot fer molt més mal a la Casa de l’Oficial que el que podríem arribar a imaginar“, sentència. Ara el bressol de Sant Andreu resta tapiat a l’espera d’un projecte d’interpretació històrica que encara no té ni pressupost ni pla director.
