El pregó complet de l’actor Pep Munné

Senyora Regidora del Districte de Sant Andreu. Autoritats. Santandreuenques i santandreuencs. Conveïnes i conveïns. Amigues i amics…

Gràcies per donar-me aquesta oportunitat per a contribuir a les festes del barri. O, millor dit, gràcies per donar-me l’oportunitat d’aportar el meu granet de sorra a la convivència entre totes les persones que formem part d’aquest barri.

Perquè el que de debò m’agradaria avui és ser capaç d’explicar el valor del mestissatge, de la integració de la que sempre ha fet gala el barri de Sant Andreu… si més no, des que jo en sóc conscient.

Primer van ser els catalans que venien de tot Catalunya… que és la generació dels avis i besavis. Després van ser els murcians, els andalusos, els gallecs, els castellans, que venien de tot Espanya. Ara són els pakistanesos, els xinesos, els africans, els magrebins, els sud-americans… i tots els ciutadans provinents d’arreu del món que enriqueixen el nostre horitzó cultural, les nostres fronteres mentals, i ens fan pensar que el món és tan petit com el nostre petit barri de Sant Andreu… i aquest, tan i tan gran com és el món sencer.

I per aconseguir-ho m’agradaria que em deixéssiu proposar-vos un joc. Un joc molt senzill.Un joc que consisteix en tancar els ulls… ¿A veure?… Tanquem els ulls…Tanquem els ulls i… recordem…Recordem el nen que tots portem a dins…

I, en el meu cas, el nen que porto a dins va néixer molt a prop d’aquí… i vivia al carrer més maco de la Sagrera, el carrer de Portugal. La paret d’enfront de casa meva era la de la fàbrica Pegaso, on es fabricaven els millors camions que s’han construït mai en aquest país. I, al costat, teníem una vaqueria, amb vaques de debò. I, més amunt, les cavallerisses municipals, on hi havia els cavalls que tiraven dels carros de les escombraries, i dels carros cisterna que, de nit, regaven els carrers de la ciutat, i dels carros d’altres serveis municipals… I més enllà els camps, perquè encara n’hi havia de camps, molt a prop.

Estic parlant dels anys 50… uns anys en els quals, quan els cavalls passaven pels carrers i deixaven al seu darrere un rastre de fems, les veïnes sortien corrents amb una pala i una escombra per recollir els excrements i abonar els hortets que hi havia als patis del darrere de les cases.

El pati de la nostra casa, l’àvia el va convertir en un taller de costura. Allò era un altre món, que necessitaria un Fellini per poder-lo retratar. Recordo els serials de la ràdio. I encara em sé la cançó del Colacao d’aquella època. Totes les senyores que venien eren, totes, per a fer una novel·la.

I l’olor del midó. M’agradava molt anar a veure planxar a casa de la veïna del costat, la Leonor, la planxadora. L’habitació era enorme. Amb un gran finestral. I al centre una taula molt gran, encoixinada, i la Leonor planxava allà. Allò era un art, perquè les planxes no eren com les d’ara. I planxava robes de fil, i cotó, i lli, i sedes. I el vapor feia olor de net. I el que m’agradava més és que la Leonor deixava cada dia una estona lliures els periquitos, que volaven d’un lloc a un altre de l’habitació i després se’n tornaven a la gàbia.

Perquè, ara que hi penso, és veritat que a moltes cases hi havia periquitos. Dos periquitos, perquè viuen en parella i, si es queden sols, moren. I també hi havia molts canaris que refilaven penjats de les finestres de les cases del barri. I molta gent que en criava, baixava a Barcelona, a la Rambla dels ocells, i els venia, o bescanviava, o en comprava d’altres perquè cantaven millor. Ara això està prohibit i la Rambla dels ocells, ai!, s’ha omplert de tendes de souvenirs.

En canvi hi havia menys gossos que ara. Potser perquè la gent no tenia per omplir el plat a taula, i un gos era aleshores una despesa extra.

El món de les cases continuava, aleshores, al carrer. Els nens del barri jugàvem al carrer i als horts dels voltants.

En aquella època teníem joguines només un cop l’any, per Reis, i prou. Però utilitzàvem l’enginy. El meu oncle petit, que vivia a casa amb nosaltres i estudiava enginyeria industrial alhora que es pagava els estudis treballant a la Maquinista, em va construir un patinet fabulós que va fer amb unes fustes i uns coixinets que va anar a comprar als Encants. I així rodàvem amunt i avall pels carrers. El carrer era un món.

I recordo quan les revetlles de Sant Joan eren, de debò, revetlles de Sant Joan. Fèiem unes fogueres terribles al mig carrer. Els nanos ens passàvem els dies abans anant per les cases a recollir els mobles i trastos vells que la gent guardava a les golfes i als terrats. Aplegàvem una autèntica muntanya de mobles i les flames s’enlairaven amunt, amunt…

I recordo que a l’estiu passaven els carrets dels gelats, el carret dels mantecaus, com dèiem nosaltres, que eren boníssims.

I, des de la primavera, la gent sopava al carrer. Al vespre treien les cadires, posaven una tauleta, plats, porró de vi, i s’asseien allà a la fresca. I algú que visqués sol mai se sentia sol. Sortia a passejar i la gent li deia: Què, fem un traguet? I vinga el porrói fer petar la xerrada. Avui, de ben segur, es passaria el dia veient la tele, sol.

La gent era amable. I això que l’època era dura. Abans de la vinguda de la riquesa dels anys 60.

Del carrer de casa meva tinc un record molt especial.

És el de la sortida dels treballadors de la Pegaso, que en aquell temps ja veníen de tot arrèu, a l’hora de dinar. L’entrada principal de la Pegaso era una portalada enorme al carrer Gran de la Sagrera. Però, al migdia, els treballadors sortien per una porteta mínima enmig d’un mur que anava de punta a punta del carrer Portugal. De la porteta sortien els treballadors en ramats, vestits amb les granotes blaves de mecànic. Eren com formigues. S’asseien per les voreres, contra les parets, que estaven molt mes netes que avui, perque no hi havia gossos. A banda i banda del carrer tot quedava blau. I aleshores treien la carmanyola, o l’entrepà.

M’encantava mirar què duien a la carmanyola. Treien el tovalló, el pa, la beguda, l’aigua en una ampolla, el vi a la bóta, el vi a granel de la bodega. D’altres compraven el menjar a l’economat, que era allà, a la cantonada.

I aleshores, mentre esperava que em cridessin per anar a dinar, jo sortia al carrer amb la meva pilota de futbol. Sempre anava amb la meva pilota de futbol. Els treballadors de la Pegaso em feien lloc i començava a jugar amb la pilota contra la paret, xutant esquerra, dreta, esquerra, dreta, i ells anaven contant. “Ho fa bé, aquest xaval”, sentia que deien. I encara em concentrava més, esquerra, dreta, esquerra, dreta.
En aquell temps va arrivar del sud la Sole , que es va instal.lar amb els seus pares tres portals mes amunt de casa meva. Va ser el meu primer amor. Era rosa i guapíssima, però no em feia ni cas.
De fet, tinc el record d’una infantesa molt maca.

Vaig començar a anar a col·legi a Sant Andreu. Als Padres. El col·legi es deia , es diu Jesús, Maria i Josep, … I el col·legi de gairebé totes les noies era, és, el Jesús Maria, sense el Josep, no fos cas.

Desde la finestra de la meva classe vaig veure com es construïa el nou camp de futbol del Sant Andreu, que engrandia el camp vell, i on havía jugat el meu pare.

Aleshores el centre del nostre món, el món de quan teníem els 12 o 13 anys, va passar a ser el passeig de Fabra i Puig. Amunt i avall. A veure si veies la noia que t’agradava. I anàvem a fer la coca-cola. I amb 15 anys ja anaves al Bar Colòmbia, o al Bar Habana, que tenía billars i futbolins. I hi havia l’Odeón, un cinema antic preciós, on feien doble sessió, i t’hi passaves la tarda.

Però aquell també és el temps en què vaig començar a entendre què era la por. Les pors. Als set anys, a col·legi, ens feien cantar el Cara al Sol. Després arribaves a casa cantant la cançoneta i l’avi et cridava que fessis el favor de callar. Als quaderns que teníem per pintar de colors, els feixistes eren rossos i guapets, i els rojos eren grossos i terribles.

I el cert era que a tot arreu n’hi havia molts que eren falangistes. I el franquisme era al seu punt mes àlgid.

I així ens vam anar fent grans. Sí. Perquè al final, malauradament, t’has d’acabar fent gran.

Recordo un dia que els de la colla érem al Bar Colòmbia. Era el desembre del 1970. Pel passeig de Fabra i Puig va passar una manifestació d’obrers que protestaven, em sembla, ara no ho recordo bé, per les condemnes a mort del Judici de Burgos. Al cap d’una hora va arribar al Colòmbia un comissari de paisà, de la secreta que dèiem aleshores, acompanyat per dos grisos i dos guerrillers de Cristo Rey armats amb cadenes. Demanaven els carnets d’identitat i, si a la casella on posava l’ocupació hi havia escrit “estudiant” se t’enduien directament a comissaria. Vam acabar tota la colla a Via Laietana, a la Jefatura Superior de Policía, on hi havia la Brigada d’Investigació Social. A Laietana et podia passar de tot. Tots anàvem cagats de por, perquè havíem sentit històries de tortures. I entre els detinguts corria la brama que et podien caure sis mesos i un dia sense judici. L’estat d’excepció.

Tots els soterrnis eren plens d’estudiants. Vam acabar tota la colla, 6 o 7, en una cel·la, jugant al tres en ratlla, que era l’únic que es podia fer. Guixant a les parets, és clar. L’endemà, un per un ens van anar cridant per a l’interrogatori… “A ver, hijoputa, cuéntame qué haces en la universidad.” “Voy a estudiar”, deies tu. I el policia et contestava: “Tu puta madre va a estudiar a la universidad. Vais a tocar los cojones”…

La dictadura. El Judici de Burgos. L’estat d’excepció.

De tot això fa dos dies. La gent té molt poca memòria. Ja no recordem quan, pel simple fet d’aturar-te a parlar més de quatre persones al carrer, et podia caure un puro.
I en aquell temps ja teníem aquí gent vinguda d’arreu d’Espanya, lluitant pel mateix, pels drets ,la justícia i la llibertat, es a dir , la democràcia.
Fins aquí, el joc de tancar els ulls i recordar.

Obrim els ulls a poc a poc, perquè la llum no ens encegui. Una llum clara, d’un cel diàfan, que fa que els soterranis de la Brigada d’Investigació Social semblin un malson que mai hagi passat.

I si, malgrat les pors, vam ser capaços de conviure sota el franquisme, si vam ser capaços de sobreviure a la dictadura… si vam ser capaços de conviure abans… el que em pregunto sovint és:

Per què no ara?

La convivència ha d’estar per damunt de les idees. La convivència aquí, i la convivència al món.

Més enllà de la política. Més enllà de l’egoisme dels rics i dels molt rics. Més enllà de Sant Andreu, de Catalunya, d’Europa. Els nostres ulls haurien de emmirallar-se al món.

I hauríem d’aprendre a dir, amb la certesa d’un axioma irrefutable, “Nosaltres som de Sant Andreu i del món”.

I amb aquestes paraules obrir les fronteres dels nostres cors per allargar la mà a totes les nacions de la terra. Moltes de les quals ja les tenim aquí, a casa nostra, que ha de ser, com cantava Sisa, casa de tots… si és que hi ha casa d’algú.

Benvinguts,doncs, passeu, passeu… i celebreu, amb tota la felicitat del món, la festa major de Sant Andreu. La casa de tots.
Abans d’acabar, voldría aprofitar l’avinentesa per reclamar una sol.lució urgent per el col.legi de La Maquinista, que porta nou anys en barracons. Els nens no són responsables de les desavinences entre l’Ajuntament i l’empresa, però en són les víctimes. L’estat en què estroba l’escola es lamentable. Cal una sol.lució urgent.
Moltes gràcies i bona Festa Major!!!