El suïcidi d’una alumna de 3r d’ESO del Jesús, Maria i Josep – Pare Manyanet (Los Padres) el passat 19 de maig ha obert la capsa de Pandora. Minuts després que el periodista David Vidal expliqués en un fil de Twitter la mort de la menor i denunciés l’assetjament que es viu dins de l’escola per part d’alumnes i professors, desenes de persones també van decidir trencar el seu silenci i corroborar el que Vidal explicava. Què han viscut aquestes persones entre els murs del JMJ? En base a què s’ha construït el prestigi del centre? Existeix una pressió social per silenciar les veus dissidents?
En Gerard Malo, de 20 anys, va deixar el centre educatiu tot just abans de començar l’ESO, després d’una traumàtica experiència a la primària, “en la qual ja van dir a la meva família que no arribaria a res“. “Presenten el JMJ amb tot el prestigi que té a Sant Andreu, com si allò fos Disneyland i tothom tragués notes molt altes, però… com aconsegueixen aquestes estadístiques? Amb una purga: qui no treu notes gaire altes, encara que no doni problemes, sistemàticament el desatenen per promoure que canviï d’escola”, explica. “Sort que vaig canviar d’institut, allà els professors em van ajudar molt i ara estic cursant un grau universitari”.
“Admeto que vaig sortir preparat, l’educació no és dolenta, però a quin preu? Al preu d’estar plorant cada dia, a patir ansietat des de petit, a sentir-te sol al món i en un ambient de marginació”. En el seu cas, recorda que l’assetjament no provenia només dels companys que l’aïllaven i el marginaven, sinó que també n’eren partícips alguns professors concrets: “Ensenyen als alumnes que riure’s dels companys està bé“.
Marxar, la solució
Davant de tota aquesta problemàtica generada al centre educatiu, Malo recorda que a la seva mateixa família la van convidar a marxar del centre, en comptes de posar mitjans per reencaminar la situació. “M’he posat en contacte amb sis companys que van seguir a l’ESO i tots han passat pel mateix: els van convidar a marxar perquè podien afectar la reputació de l’escola; a ells al final només els importa això: la reputació i els diners”, sentencia.
En aquesta línia, el mateix afectat denuncia que ara, amb el cas de la menor que es va suïcidar, l’escola se segueixi emparant en uns protocols que “són paper mullat”. “Només consisteixen a enviar-te a la psicòloga i intentar fer-te entendre que el problema el tens tu“. “La meva família es va reunir durant mesos amb la tutora i la conclusió sempre era la mateixa: que jo tenia problemes per socialitzar i que, per tant, el problema era meu; d’aquesta manera se’n desentenen“.
Pel que fa als assetjadors, però, “aquests si treuen bones notes es mantenen en el pedestal”, “els emparen des del moment que defineixen el seu comportament com a jocs de nens“. El mateix afectat admet que molts companys mai han sabut percebre l’assetjament en haver-se desenvolupat en un entorn de “bona família, bones notes i bon ambient”. No els culpa pas de res, però lamenta que ningú de l’escola es fixés en els infants que es quedaven en un racó, callats i sense saber què els passava. “El 50 % dels companys que tenia jo a la primària van marxar a l’ESO entre llàgrimes, són persones que no volen parlar avui dia perquè encara els afecta i els fa mal”.
Però… per què no s’arriba a denunciar tot això abans? “A la meva mare, quan va amenaçar a l’escola amb una denúncia després de veure com patia bullying i ningú m’ajudava, l’escola la va amenaçar de manera subtil; li van venir a dir que si seguia, passaria a tenir problemes i que hauria d’acabar marxant; jo mateix vaig dir a la meva mare que no denunciés per por a que tot es pogués agreujar després“.
Por a la pressió social
Gerard Malo és de les poques víctimes que avui dia considera haver acumulat la suficient empenta per a denunciar el que ha patit de forma pública. D’altres, com la C. T., només s’han vist capaces de respondre a les Instastories que Malo va penjar per denunciar la situació. “En realitat som molts els afectats, no m’esperava tenir cap resposta al que vaig penjar i em va parlar gent de qui feia anys que no en sabia res”.
En tots aquests casos, el patró es repeteix: víctimes de bullying desateses i professorat convidant a les famílies a marxar. “Em van dir que jo no estava feta per a aquest col·legi i que generava problemes; és un centre molt classista, en el qual si no ets el típic bon alumne, et marginen. Una vegada vaig sortir elegida delegada de classe amb els vots dels meus companys, però la meva tutora no m’ho va deixar ser perquè estava repetint curs, fet que em va fer sentir menys que la resta”, rememora C. T.
Una inoculació de la inferioritat que també va patir Martina, qui prefereix mantenir el seu anonimat sota aquest pseudònim per por a la pressió social. “L’altre dia vaig publicar a Facebook que buscava casos de persones que, com jo, havien patit assetjament al JMJ i en poca estona ja em van arribar comentaris despectius, dient-me que quina poca vida tinc, fins i tot quan ja s’ha produït un suïcidi“, exposa. “Tan bon punt obres la boca ja et diuen que estàs boja i que això no passa. Aleshores, què fas? Parles sola o calles? Doncs la majoria opta per callar. Som moltes les persones que hem patit assetjament i hem vist que coincidim en els noms dels mateixos professors”, afegeix Martina.
En el seu cas, assegura que l’assetjament el va patir fa gairebé una dècada, però que no ha sigut fins ara quan s’ha vist amb forces per començar a denunciar-ho, tot i arrossegar “seqüeles relacionades amb la inseguretat o la confiança en mi mateixa”. “Vaig patir tocaments i insults per part d’alumnes; després els professors em deien que només servia per fer encàrrecs, que no aconseguiria ser res a la vida, que no servia per estudiar… En cap moment em van oferir ajuda; al contrari, van ser ells els que cada dia em van enfonsar més“, denuncia.
“Després sempre segueixen el mateix protocol: la responsabilitat del problema és de l’alumne, no del col·legi; i si consideren que no podran treure profit [acadèmic] de tu, t’aïllen en unes altres classes i et fan seguir un ritme molt més baix per, al final, fer-te creure que no serveixes”. “Davant de tot això, quina credibilitat té l’opinió d’un adolescent davant la veu d’un docent que diu als pares que, en realitat, tot està bé? Jo al final vaig normalitzar que em diguessin que no servia per res i vaig interioritzar que era tonta“.
L’ombra del masclisme
La mateixa Martina emfatitza que a les aules existeix “molta diferència” entre nois i noies i que impera “el masclisme”: “A nosaltres ens humiliaven i assetjaven molt més”, assegura. “Teníem un professor que et mirava el cul i els pits; fins i tot ens llençava coses a terra per obligar-nos a recollir-les i poder mirar-nos senceres. Després deien que no podíem anar amb pantaló curt o top perquè provocaves a tothom i ens feien tornar a casa per canviar-nos, quan els nois podien anar amb els pantalons abaixats ensenyant el cul”.
La mateixa versió la confirma la Carolina, una altra jove que prefereix no donar el seu nom real per por a represàlies socials: “Una professora va arribar a aturar una classe per dir-me, davant de tothom, si veia normal venir així vestida a classe, quan només portava una samarreta de màniga curta i un top a sota, sense que se’m veiés res”. Anys després i a només dos mesos d’acabar 4t d’ESO, decidiria deixar l’institut: “Jo ja no podia més, als matins m’aixecava vomitant de l’angoixa i l’ansietat que em generava anar a classe”. Una situació generada pel buit que li feien professors, els quals fins i tot decidien saltar-la de la llista alfabètica quan li tocava llegir en veu alta, o que adjectivaven al seu grup d’amics com la púrria del Pare Manyanet, relata.
En el seu cas, recorda com el coordinador D. N. “no feia més que burla de la meva situació i cada 15 dies trucava a ma mare per dir-li que jo no servia per anar a aquella escola, que no seria capaç de treure’m cap mena de títol, quan aleshores només cursava 2n d’ESO”. “Un dia, el mateix coordinador em va agafar pel braç, em va empènyer a una aula amb finestres i em va assenyalar els alumnes de primer per dir-me: queda’t amb aquestes cares perquè seran els teus companys l’any vinent“. “Aquell any vaig repetir“, afegeix Carolina, ara ja estudiant universitària.
Al seu parer i ja amb la perspectiva dels anys, Carolina observa com la reputació del Pare Manyanet s’ha construït sobre el silenci d’unes víctimes que difícilment poden recopilar cap prova documental per defensar-se: “Com a exalumna que ha patit això em fa ràbia que hagi hagut de sortir tota aquesta denúncia a conseqüència del suïcidi d’una alumna; és que han passat gairebé deu anys i encara em poso nerviosa quan ho explico”. “Al final funcionen com una empresa que només vol estadístiques: si no treus bones notes, no els interesses”, resumeix.
El bullying ja va arribar anys enrere a la Síndica i als Mossos
No és la primera vegada que la policia i els organismes de protecció als infants reben queixes formals per part de famílies del Pare Manyanet, segons ha pogut comprovar L’Exprés de Sant Andreu. El maig de 2019 Carmen Yepes denunciava a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Sant Andreu que la seva filla que cursava 2n de primària havia sigut víctima de forma periòdica i durant un any “d’agressions, insults i tocaments” per part d’un company de classe, sense que l’equip del centre no prengués cap mesura.
Però, per què va decidir Yepes anar a comissaria i començar a posar totes les queixes per escrit? “Perquè hi ha una part de la cúpula del centre que amaga el que passa, amb la col·laboració del Consorci d’Educació de Barcelona i la inspectora de zona”. De fet, les conclusions de la Síndica de Greuges de Barcelona posen de manifest que en cap moment el centre no va poder demostrar formalment quines actuacions i decisions havien pres en aquest cas d’assetjament denunciat de forma reiterada per la família de la víctima. A més, la Síndica també va apuntar que el centre no va activar el protocol pertinent, ja que això hauria suposat la comunicació dels fets i la intervenció de l’Àrea d’Orientació i Educació Inclusiva, així com l’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògic i la Inspecció d’Educació.
Només un mes després de les conclusions de la Síndica, però, l’equip de valoració del cas del Pare Manyanet reiterava documentalment que no existia assetjament escolar, segons signava i emparava la direcció del centre. “Al final, van haver de prendre mesures per protegir la meva filla”, admet Yepes, però amb un cost social: “Després de denunciar que a la meva filla l’estaven assetjant, moltes famílies em van deixar de parlar i el col·legi en cap moment ens va recolzar”.
Tres anys després, la jove segueix en tractament i té una pauta d’ansiolítics: “Hi ha períodes que no pot anar a classe degut a l’ansietat, però ella no vol marxar del centre perquè sap que no ha fet res dolent i no vol deixar a les tres amigues i l’amic que té”. Segons narra la seva mare, existeixen més casos denunciats, però, que han acabat en no-res. Com en el cas dels pares de la menor que es va suïcidar, explica que a la seva filla des del centre també li preguntaven “quins problemes tenia a casa per intentar canviar de sentit el relat del seu problema; és el que fan sistemàticament”.
“És una pena que hagi hagut de passar això perquè acabi sortint tot; al director ja el vaig advertir que algun dia tot això els explotaria a la cara amb alguna cosa molt grossa i que no ho podria aturar; segurament se’n recordarà d’aquestes paraules”, conclou.
El centre es defensa
Mentre que la direcció del Pare Manyanet s’ha limitat a fer, de forma pública, una piulada a Twitter en la qual agraeix el suport de les famílies “davant les falsedats de les notícies publicades”, l’equip docent ha emès un comunicat en el qual considera que els mitjans de comunicació han presentat testimonis “en contra” de la seva feina.
“Hem vist com es qüestionava la nostra tasca i es feien insinuacions sense cap prova. El trasbals i la perplexitat ens han deixat indefensos“, expressen. A més, asseguren que “quan hi ha hagut cap indici d’assetjament, s’ha actuat de forma immediata i coordinats amb els responsables de les administracions” i desmenteixen que “molts alumnes de la nostra escola hagin marxat per qüestions d’assetjament”, tal com confirmen els entrevistats en aquest reportatge.
“En els darrers deu anys, l’escola ha obert vuit expedients per indicis d’assetjament i, en tots els casos, l’administració educativa ha conclòs que no hi havia assetjament“, apunten. “Esperem que un cop portades a terme totes les diligències, contrastats els fets i finalitzades les investigacions, es pugui saber què va passar [en el cas del suïcidi]. I si alguna cosa no s’ha fet bé, serem els primers a exigir responsabilitats i promoure els canvis pertinents”.
Actualització: “El jutge de l’Audiència Provincial de Barcelona va concloure que no hi havia indicis d’assetjament escolar en el suïcidi de Kira López i va decidir arxivar la causa legal el 9 de febrer de 2023”
