L’habitatge, un dret bàsic? Aquest matí de dijous una vuitantena de persones han aconseguit aturar el desnonament de la Noe, una veïna de Sant Andreu de Palomar que des de fa tres anys okupa un habitatge de 33 metres quadrats de la finca ubicada al número 78 del carrer de Llenguadoc. “Si no arriba a ser per la solidaritat de la gent, de cap de les maneres s’hauria aturat el desallotjament”, explica hores després del mal tràngol a L’Exprés de Sant Andreu.
“Sé que el procediment no s’ha acabat aquí, la comitiva judicial m’ha dit que si dimarts vinent no arribo a un acord amb la propietat, vindran amb tota la cavalleria dels Mossos d’Esquadra per fer-me fora tant sí com no“, assumeix. Si bé el jutjat li ha reconegut la seva situació de vulnerabilitat, la llei catalana que protegeix als inquilins dels grans tenidors no l’empara, ja que el propietari és titular de nou habitatges com a mínim (tots ells en el mateix edifici) i la legislació només actua a partir del moment en què el propietari té més de 15 immobles.
“Ara he de tractar de negociar un lloguer social, però no sé com fer-m’ho perquè no tinc feina i fins ara he viscut dels estalvis que vaig fer en una feina l’any 2019 i la prestació de l’atur”, confessa. “Necessito una feina per veure què podem parlar, jo només espero que entengui la situació i que el que m’ofereixi sigui raonable d’acord amb els meus ingressos i l’estat de l’habitatge”.
La situació en què viu la Noe desmunta tot de tòpics al voltant del món de l’okupació. En el seu cas, com el de moltes altres persones que okupen, ni es tracta d’un habitatge de luxe, ni ha entrat a viure en un pis on ja vivia algú altre. “Els okupes ens fiquem on està buit i, a poder ser, que sigui propietat d’un gran tenidor, perquè si és d’un petit propietari, ja saps que l’estàs putejant i que et faran fora molt ràpid en cometre una violació del seu domicili”, relata.
En la seva circumstància, les condicions habitacionals són pràcticament mínimes: “Dormo al costat de la cuina perquè no hi ha habitació, és un pis de 33 metres quadrats i l’aigua surt marró”. “Jo l’he estat arreglant perquè no tenia cap mena d’habitabilitat, però és que hi ha coses que fins i tot són problemàtiques pròpies de l’edifici i que el propietari no arregla a la resta de veïnes de lloguer que porten tota la vida en aquesta escala”, recalca. “La setmana passada fins i tot teníem rates“.
Respecte a la seva relació amb el veïnat, l’afectada pel llançament d’aquest dijous també desmunta tots els prejudicis que s’han construït al voltant de la figura de l’okupa. “Al principi quan vaig entrar, com era la nova i a sobre arrossegava tot l’estigma que ens han posat als okupes, ja que em veien amb desconfiança i hi havia por, no sabien com seria…”. “Però a poc a poc m’han anat coneixent i jo ara estic enamorada de les meves veïnes; jo també les he conegut i he treballat les meves pors”, afegeix.
La continuïtat de la relació amb aquestes, però, penja d’un fil. Una nova ordre de desnonament ho podria canviar tot. El cas, però, és que no seria ni el primer ni l’últim desallotjament des que va començar la pandèmia: “Els desnonaments els estem aturant cada dia els grups d’habitatge dels barris”, recorda. Uns desnonaments que en els darrers mesos fins i tot s’han tornat més virulents: “El de la Kelly a tocar de la rambla de Fabra i Puig va ser brutal, des de les 6 hores del matí que van tenir l’ARRO dels Mossos d’Esquadra a la porta per desnonar una família amb dos menors, quan a més existia la possibilitat d’arribar a un acord amb la propietat…” rememora.
En aquesta línia, la també activista del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu i l’Obra Social BCN insisteix en la idea: “No és veritat que els desnonaments s’hagin aturat; el Govern de la Generalitat s’omple la boca amb això, però la realitat és que si hi havia una demanda prèvia als decrets o l’impagament no té relació amb la COVID-19, se segueixen executant“. “Per tant, el problema de l’emergència habitacional que hi havia abans de la pandèmia està vigent: els lloguers segueixen impossibles i encara patim una especulació brutal“.
Si hauria sigut desnonada, la Noe apunta que no s’hauria traslladat a cap alberg o pensió d’emergència i insisteix en el que assegura que realment necessita: treballar. “Jo vull una feina, clar que els okupes també treballem, però el que denunciem és que les feines no permeten pagar els lloguers que hi ha actualment, i tampoc els volem pagar; al final l’okupació és una forma de lluita”, subratlla. “Nosaltres reclamem el dret a l’habitatge okupant, mitjançant l’acció directa; no ens quedem només en les paraules”.
“L’habitatge no es pot acumular, no és una mercaderia, és una necessitat i no es pot jugar amb les necessitats de les persones; no podem permetre fer mercat i transaccions amb aquestes necessitats”, argumenta. “És com si et volguessin vendre l’aire que respires, una persona per poder-se desenvolupar al final necessita un sostre on dormir, dinar i descansar“, sentència.
Fotografia | Sindicat d’Habitatge de La Sagrera
