Si hi ha un punt de Sant Andreu de Palomar on la COVID-19 es va propagar amb especial virulència, aquest és la Casa Asil. En el que va durar la primera onada, pràcticament una seixantena de residents van ser traspassats i més de la meitat dels treballadors de la plantilla va ser baixa. Per tal d’analitzar què va passar i com s’ha adaptat l’equipament a aquesta segona onada, entrevistem la directora tècnica de la residència i del centre de dia, Susanna Fraile.
Estava la residència preparada per un cop tan dur com el de la COVID-19?
Nosaltres no estàvem preparats, ni ningú socialment ho estava. Qui estava preparat per això? És important recordar que una residència és un espai de vida. És la llar dels avis i no és un centre sanitari, pel que no teníem pas eines. Sí que tenim personal sanitari perquè pot haver-hi persones amb diferents tipus de malalties, però una cosa és tenir un suport mèdic per patologies o deteriorament i una altra cosa és patir això.
Com recorda el primer cas que van detectar entre els ingressats?
El primer no sabia dir quin va ser, però sí recordo un cap de setmana de principis de març. Quan ja vam tancar la residència, vam començar a tenir diverses persones que presentaven febre. Sospitàvem que podia ser COVID-19, però deien que podia ser grip i que calia esperar. Va ser a partir d’aquí quan també va passar d’afectar el personal.
No hi havia manera de saber si era coronavirus?
Al principi no teníem proves. Només a mitjans de març vam derivar a l’hospital alguna persona que havia empitjorat. Allà sí que els van fer la prova i vam començar a saber que tenien coronavirus. Possiblement tota la resta que tenien febre, també s’havien contagiat, però no ho sabíem amb certesa.
Per quin motiu es va propagar tan ràpidament el virus per la residència?
Aquesta casa és molt gran i molt oberta a les famílies, al barri i a l’escola. Tenim un projecte que és el Vull aprendre de tu, on fomentem molt el contacte entre alumnes i gent gran, des dels petits fins als grans, i sempre teníem molt moviment de gent. Sempre havia sigut una cosa molt positiva, però segurament va ser així com va entrar el virus. A través de diferents persones.
La manca d’informació sobre la malaltia tampoc us ajudaria.
Vam tenir una ràpida propagació pel desconeixement i perquè no teníem cap material de protecció. Només teníem guants perquè habitualment treballem amb ells i alguna mascareta, però no per tothom. Al que hem d’afegir el fet que treballàvem a cegues. Teníem persones amb febre o petites simptomatologies, però no teníem cap prova que assegurés què tenien.
Podrien haver barrejat persones sanes amb persones contagiades?
Amb el temps hem vist que vam tenir molts asimptomàtics i vam ajuntar persones amb la malaltia i sense. Quan sectoritzàvem als malalts anàvem a cegues, perquè separàvem les que tenien símptomes de les que no. El que no sabíem, però, és que entre les persones que no, potser teníem persones amb el virus. Vam sol·licitar proves PCR per activa i per passiva, però només les feien als que derivàvem.
Al març i l’abril va haver-hi rumors que assenyalaven com els hospitals rebutjaven ingressar persones d’avançada edat per prevaler els malalts més joves. Us ho vau trobar en el vostre cas?
Entenc que hi va haver un moment molt complicat als hospitals. No només amb les residències, sinó en general, i suposo que es va gestionar com es va poder. És cert que nosaltres vam tenir la sort, entre cometes, de rebre molta ajuda del centre sociosanitari Blauclínic Isabel Roig, on podíem fer derivacions. D’aquesta manera teníem major assistència mèdica a qui ho pogués requerir.
Per tant no hi va haver rebuig a hospitalitzar determinats avis?
Vam fer alguna hospitalització molt a l’inici.
Després només van poder derivar a sociosanitaris, tot i que potser pel quadre de salut que presentaven requerien un hospital?
Entenc que van haver moments on la cosa estava molt complicada. Llavors, dins del que es podia, vam tenir aquesta opció de derivar a sociosanitaris.
Quin ha sigut l’estat d’angoixa dels residents quan veien que, setmana rere setmana, minvaven els seus companys?
Els ha sigut una situació duríssima perquè han perdut molts companys de vida i molt de cop. Després hem de tenir en compte que han hagut d’estar tancats a les habitacions molts dies i que alguns han hagut de canviar d’habitació, una, dues o fins i tot tres vegades. És duríssim i deixa seqüeles, però la seva fortalesa ha sigut enorme.
Com van viure la reclusió, quan ja de per si es tracta d’un col·lectiu que majoritàriament pateix de soledat?
Malament. Els vam intentar donar suport en la mesura que es podia, però sí que va haver-hi moments que el suport que es podia donar era mínim. Per una altra banda, hem vist que és una generació forta i que se’n surt. És d’admirar el que han patit.
El fet de no caminar, no moure’s… ha tingut conseqüències per la seva salut?
Segur que hi ha hagut seqüeles, però de vegades fem valoracions en equip i veiem que, ostres, són moltes menys de les que ens pensàvem. Les que hem tingut sobretot han sigut a nivell emocional, però de vegades ens sorprenen perquè crèiem que estarien molt pitjor. Els mateixos fisioterapeutes ens han dit que no han detectat tantes com podríem imaginar.
En el pic de la pandèmia el personal de la residència venia amb por a treballar?
Evidentment algunes persones sí, perquè és molt humà. Després hi ha persones que, quan es posaven a treballar, ja no hi pensaven en això perquè estaven totalment entregats a la feina.
Com es gestiona un equip que arriba a acumular més de la meitat dels treballadors de baixa, quan sou prop d’un centenar d’efectius?
Es gestiona picant a totes les portes i demanant ajuda a tot arreu. Des de la Generalitat se’ns van facilitar personal, però no estava format per treballar a residències i no tenia experiència, pel que durant un temps vam estar treballant sota mínims.
La crisi ha evidenciat que els vostres treballadors són essencials. Fins a quin punt estan ben remunerats?
Des de cap punt de vista estan ben remunerats. És evident que és una de les coses que estan sobre la taula i no d’ara, sinó de sempre. És un dels pitjors convenis que hi ha ara mateix i és una vergonya, perquè al final és un equip humà que cuida i acompanya persones. No estan gens reconeguts i no només econòmicament.
Des de la Casa Asil s’ha recompensat als seus treballadors?
Nosaltres tenim una realitat una mica més complicada. Vam tenir un conflicte laboral l’any passat perquè teníem personal en condicions diferents. La Fundació en això sempre ha intentat reconèixer la tasca i les persones, i això de l’atenció centrada a les persones també la volem focalitzar en els treballadors. Sempre intentem escoltar-los, però la situació és complicada. Vam arribar a un pacte per fer una compensació mínima dins de les possibilitats.
En quina situació econòmica es troba la Casa Asil?
La situació de sostenibilitat de la Fundació és complicada, perquè tenim menys ingressos econòmics i despeses més elevades. A més, el Patronat ha apostat per mantenir tot el personal que estava treballant, encara que tinguem menys residents.
Teniu places sense cobrir? Les famílies no volen ingressar als seus avis?
Tenim nous ingressos, però és complicat perquè hi ha persones que prefereixen esperar o qui ingressa ho ha de fer amb un PCR negatiu. Teníem tantes places buides que encara ens queden sense ocupar.
La Casa Asil ha rebut denúncies per part dels familiars dels ingressats?
Ens van arribar veus que ho volien fer i alguna família fins i tot ens ho havia comentat, però de moment no ens ha arribat res.
Si es repeteix la situació del maç i abril a la residència, la Generalitat podria intervenir l’equipament i adjudicar la gestió a una altra empresa?
Crec que ara estem molt més preparats. Hem viscut moments complicats i fins i tot ens vam plantejar cedir la gestió de la Casa Asil, la situació ens superava. Ens van dir que no, que ens intentarien ajudar amb personal, EPIs i altres. Però és veritat que, en el moment que ara estem comunitàriament, tenim molt clar que no ens passarà el que ens va passar. Almenys no de la mateixa manera.
Per quin motiu?
Tenim més coneixement de la malaltia, estem més preparats quant a material i EPIs, amb el CAP Casernes tenim una relació constant i a la mínima que necessitem qualsevol prova a residents o treballadors, de seguida venen. Hem fet proves serològiques a residents i treballadors per fer un mapa immunitari i els qui no tenen anticossos es fan una PCR tots els dilluns. També tenim un pla de contingència i circuits i protocols específics. Ara estem molt més preparats, però no vol dir que no ens pugui entrar, perquè només cal veure els actuals índexs de contagi.
En aquestes darreres setmanes ja heu detectat algun cas positiu entre treballadors i residents?
Hi ha hagut un treballador que ha donat positiu, però s’ha assabentat perquè s’havia de fer una intervenció i nom hem tingut cap relació amb ell. Com que dilluns tenim PCR a tot personal, detectarem si pot haver-hi cap asimptomàtic més.
Treballadors de la vostra casa van denunciar que les funeràries trigaven molt a venir a recollir els despulles dels traspassats. Com es va gestionar això?
Va haver-hi un punt que es trigava molt més de l’habitual, perquè el nombre de defuncions era molt més elevat. Si en una situació normal poden trigar dues o tres hores, en el moment més àlgid de la pandèmia trigaven més hores. Ara bé, va sortir una notícia a la televisió on deien que els Bombers s’havien trobat morts a la residència i això no va ser cert. Concretament el dia que van venir vam tenir la defunció d’una senyora i estàvem esperant que la vinguessin a buscar.
Què els va semblar el paper d’alguns mitjans de comunicació?
Va ser una situació molt delicada per tothom, però va ser sobretot molt dur pel personal de la residència. Vam veure com perdíem persones amb qui havíem generat vincles. Però a sobre et sents molt qüestionat pels mitjans de comunicació i alguna família. Perquè… qui qüestionava els hospitals on moria la gent? Ningú. Aquí, en canvi, tothom qüestionava les residències.
Es van sentir ofesos?
Va fer molt mal, perquè tots estàvem patint molt. Vivíem una situació complicadíssima. Malauradament, les residències de gent gran quan sortim a les notícies és per maltractaments i en el nostre cas se’ns van manipular les morts. Cal que dignifiquem una mica les residències. Això és un espai de vida, però no fan més que ajudar a generar una imatge de les residències que no es correspon amb la realitat. Fins i tot va haver-hi algú que ens va venir a cridar que “aquí maten a la gent”. Al final hi ha gent que es queda amb això. Manipular la realitat fa molt mal.
En aquesta segona onada els col·lectius que estan patint més són els joves i els adults, mentre que entre la gent gran els afectats són menys nombrosos. Això és degut al fet que és el col·lectiu que més compleix les restriccions i al paper que feu les residències?
No sé si en el nostre cas. Com que vam tenir tantíssima afectació i tanta gent ha generat anticossos, crec que ens està ajudant. Respecte a la resta de residències, hem de tenir en compte que ja han començat a haver-hi d’afectades.
Amb què es queda de tota la crisi?
Amb els moltíssims veïns que, des del principi, ens cosien mascaretes, ens portaven guanys i s’oferien a ajudar-nos en tot moment, tot i que no podien entrar a la residència. Alguns organismes oficials també ens han ajudat molt i ens han fet costat en tot allò que han pogut, però sobretot hem d’agrair el suport veïnal i de les entitats.
