Sant Andreu, 123 anys annexionat a Barcelona

I el peix gran es va menjar al petit. En un dia com avui de fa 123 anys, les resistències a les pretensions de Barcelona rebien el cop de gràcia. El Reial Decret signat per la Reina Regent Maria Cristina el 20 d’abril de 1897, no oferia cap mena de dubte: “Artículo 1. Quedan agregados en su totalidad al término municipal de Barcelona los de Gracia, San Martín de Provensals, Sans, San Andrés de Palomar, San Gervasio de Cassolas y Las Corts”. La plaça de Sant Jaume assolia el seu objectiu. Sant Andreu era annexionat a la Ciutat Comtal.

Dècades després, l’imaginari col·lectiu andreuenc ha quedat marcat per una sèrie de percepcions, que, sovint, defugen del context històric de la època. En 1897 “l’Estat espanyol no era un Estat democràtic com el coneixem actualment”, recordava l’historiador Pau Vinyes. Ni dret a decidir; ni consultes populars. La ‘democràcia’ de l’època estava al servei del caciquisme de la Restauració. El que dictava la Reina Regent anava a missa.

De fet, l’Estat espanyol sempre va posar bastons a les rodes de l’Ajuntament de Barcelona. Des de la dècada de 1870, la institució clamava per l’agregació dels municipis veïns. “A Madrid no l’interessava que Barcelona fos més gran en nombre d’habitants i territori”, assenyalava Vinyes. L’esclat de la Guerra de Cuba, però, va provocar un cop de timó en el posicionament de l’executiu central.

Quina relació podia tenir el conflicte bèl·lic entre Espanya i els Estats Units amb l’agregació de Sant Andreu a Barcelona? Els calers. Mentre que la Ciutat Comtal exercia una major pressió fiscal sobre els seus ciutadans, els municipis veïns tenien càrregues impositives més laxes. Col·loquialment diríem que Sant Andreu era com una mena de paradís fiscal del segle XIX. I en plena guerra, el que a l’Estat l’interessava era recaptar com més diners, millor.

Si bé Vinyes destacava que “a la classe obrera li donava igual ser del seu poble o de Barcelona, ja que la seva vida es basava a complir les seves 12 o 14 hores en la fàbrica o el camp”, la qüestió econòmica sí que va encendre les classes benestants. Els tocarien la butxaca. El Reial Decret ja apuntava en el seu quart article que “en los diez años siguientes se aumentará la tributación, por décimas partes, hasta unificarla con relación a la población total”. O dit d’una altra manera: pujada progresiva dels impostos, fins pagar el mateix que cotitzaven muralles endins.

Descontentes, les classes benestants andreuenques es van organitzar en les Juntes Desagregacionistes. Noms tan reconeguts com els Cararach o el Mossèn Clapés (la crème de la crème de Sant Andreu), es van oposar amb fermesa a l’agregació. La batalla administrativa fins i tot els va conduir a contractar l’advocat Nicolás Salmerón, qui havia sigut president de la I República Espanyola, per presentar un contenciós administratiu.

Segons denunciaven, la llei de Municipis de 1877 no permetia l’agregació de territoris situats a una distància superior de 6 quilòmetres, ni que no fessin frontera entre ells. El litigi, però, va quedar en un no-res. L’Estat necessitava augmentar les vies d’ingrés al tresor i en el que dictava la Reina Regent, no existia discussió.

Des del punt de vista polític, Vinyes interpretava que es donaven els fets “per consumats”. La sobirania que havia aconseguit Sant Andreu, gràcies al Decret de Nova Planta de 1716, retornaria a les cambres de poder de la plaça de Sant Jaume (abans el territori estava organitzat en una parròquia depenent del Consell de Cent de Barcelona). Un efecte-retorn del poder que dividiria a la classe política, tal com subratllava l’historiador Daniel Venteo: “La classe política local anhelava equiparar-se amb els seus referents de la Casa Gran de la plaça de Sant Jaume —l’històric i poderós Ajuntament de Barcelona—” mentre que altres, “en canvi, lluitaven per la seva independència d’actuació respecte a l’ambiciós govern de la capital catalana”.

Ara bé, no tot era política i economia. La població del pla creixia i, tard o d’hora, la trama Cerdà s’acabaria cruspint els camps agrícoles. Tal com esgrimia l’historiador Josep Maria Contel, “l’agregació venia imposada per la construcció de l’Exiample”. Fora de muralles, Barcelona tenia escassos solars en els que edificar la xarxa ortogonal, pel que en algun moment o altre, la dinàmica constructora acabaria irrompent fins a les portes dels nuclis urbans veïns. I aquests, en intentar treure el major benefici econòmic de les seves terres, acabarien creant la primera bombolla immobiliària de la Gran Barcelona.

Sota un darrer moviment proteccionista, les avingudes del pla Cerdà finalment no es van cruspir els cascs urbans. Les atmosferes històriques perdurarien i mantindrien les seves peculiaritats. Només cal fixar-se en la lleugera corba que fa la Meridiana a l’alçada de la Sagrera. Aquesta es va dissenyar per evitar que la via ràpida partís per la meitat Sant Andreu de Palomar. El seu recorregut original hauria escombrat fins i tot la plaça de les Palmeres.

Finalment, la trama identitària dels municipis s’ha conservat. Un ítem que, des del punt de vista més estètic, es fusiona amb una expressió que encara perdura 120 anys després. Si quatre línies de Reial Decret van annexionar Sant Andreu a la Ciutat Comtal; tres paraules fan recordar el sentiment de pertinença. L’experiment tafaner és senzill. Parar l’orella a una boca de metro una estona i esperar. Tard o d’hora, l’anem a Barcelona es deixarà escoltar.

Fotografia | Pagesos al camp en el moment de l’Angelus, dècada de 1920 / COL·LECCIÓ ARISA – IEFC