Aquests dies, arran de la descoberta i excavació d’una de les boques d’entrada al refugi antiaeri de la plaça Mercadal, m’han vingut al cap les converses amb una dona, resident a la Casa Asil, que va viure fins quasi els cent anys i que fins al final va mantenir el cap claríssim. Es deia Pepita Teixé Juste i va néixer el 1916 a la plaça Mercadal núm 5, a la casa on abans que hi entrés la seva família havia allotjat la primera fàbrica de Xocolates Soler. Des dels 12 o 13 anys i fins la jubilació va treballar al mateix mercat, a la parada de fruita coneguda per Les Valencianes. Dotada d’una memòria extraordinària però quasi cega al final de la seva vida, anava desgranant els seus records i vivències així com les circumstàncies i context en que les va viure. El seu món quedava reduït a l’entorn més proper, Sant Andreu de Palomar.
El 36 va arribar la Guerra Civil espanyola i tot es va aturar. Una guerra anomenada “guerra total aèria”, ja que per primer cop, a més de tenir com a objectiu infraestructures i fàbriques, es té com a finalitat atacar a la població civil amb l’objectiu d’atemorir-la. La por generalitzada esdevé arma de guerra i aquest model, malauradament, ens hauria de portar a reflexionar sobre el present on milers de persones viuen aquesta situació, sota l’amenaça d’armes encara molt més sofisticades.
A partir del 37, per un decret de la Generalitat es promou la construcció de refugis i soterranis i també s’activen alarmes des de les ràdios…
“Atenció barcelonins, hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat vetlla per vosaltres”. Aquest era el missatge que el locutor de ràdio Teodor Garriga tenia en un disc de vinil i punxava a les ones en cas de perill i que a Barcelona es va sentir 385 cops, coincidint amb cadascuna de les alarmes per perill d’agressió aèria per part de l’Aviazione Legionaria italiana, aliada de les tropes franquistes.
Als inicis, l’espectacle dels avions sobrevolant el cel, el soroll dels motors i els bombardejos corresponents feia que, quan les sirenes començaven a sonar, els més joves en comptes de baixar als refugis s’arrisquessin a pujar als terrats per a desesperació de la família.
A la plaça Mercadal el veïnat, a partir del 38, es va organitzar de manera entusiasta i seguint les directrius i els plànols de la Junta de Defensa Passiva Local va començar a construir un refugi sota les voltes de mercat. Aquest seria, segons el que figura a la documentació oficial el refugi núm. 439. Tot i que als plànols hi consta una capacitat per a 4300 persones i fins a nou accessos, es creu que no es va acabar i la memòria veïnal només en parla d’un parell o tres més i potser sense connexió entre sí i amb entrades des de cases particulars.
La Pepita, durant la guerra, canvia de feina i comença a calibrar bales per l’exèrcit republicà a les casernes de Sant Andreu. Era una noia jove i molt espavilada i s´hi va implicar de ple. Va ser l’encarregada de custodiar les claus del refugi i se’n sentia molt orgullosa. Recordava dues entrades, la de davant de Can Tianet, com a principal i que és la que s’ha trobat i també una altra davant de Can Codina, localitzada però encara no excavada. Segons relatava el refugi disposava de corrent elèctric, un espai o sala gran amb bancs correguts adossats a les parets, prestatges i farmaciola per a les cures.
La política de negació i silenci, durant dècades, pel que fa a la recuperació de la memòria històrica ha perjudicat la patrimonialització i la posada en valor d’aquests elements. Tant de bo, l’interès que ha ressorgit per aquests espais de memòria i en concret pel de la plaça Mercadal, situat en un espai públic, faci que es preservi, recuperi i rehabiliti per a Sant Andreu un patrimoni que expliqui la vida quotidiana a la reraguarda republicana i els estralls provocats pels atacs aeris franquistes.
Fotografia | Ajuntament de Barcelona
