Comprar, reformar, vendre. L’operació és senzilla si es posseeix capital. Al cap i a la fi, el manual de l’especulador explica totes les passes a seguir sense xocar amb un marc legal ja de per si permissiu. La rendibilitat final sembla que paga la pena, o almenys així ho sembla per la quantitat d’operacions que es tornen a dur a terme. En aquest sentit, si bé aquesta nova bombolla s’ha concentrat als punts més turístics de Barcelona, cal destacar que ja existeixen diverses pistes que revelen l’aterratge d’inversors a Sant Andreu de Palomar.
Ara bé, l’aparició que han dut a terme no només ha sigut en forma d’empreses constructores, com la promotora que tirarà endavant l’Odeón Residencial o la dels pisos de luxe de la Masia de Ca l’Estruch. Ara que ja s’acaba el 2017 s’ha de destacar com la figura de l’inversor individual s’està començant a deixar notar pel teixit urbà. No només pels cartells d”es compra pis, paguem al comptat’ que enganxen per les façanes del Casc Antic, sinó per les seves primeres interaccions allà on ja es consideren amos i senyors.
Aquest és el cas de les nou cases baixes que hi ha entre el carrer de Pons i Gallarza, Renart i la Riera de Sant Andreu. Tal com denuncien les famílies que s”han organitzat sota el lema ‘No marxarem’, un tàndem d’inversors ha iniciat els tràmits per adquirir la finca que va cauret en mans de l’andreuenc Salvador Tura fa escassos mesos, fruit de l’herència que li va deixar la seva cosina Carme Tura.
Segons ha explicat l’advocat del senyor Tura, Josep Iglesias, a aquest mitjà de comunicació, la quantitat econòmica a la qual pujaven els impostos de successions i de plusvàlues ha obligat al seu client a prendre una decisió amb pràcticament sense marge de maniobra. L’hereu va decidir posar la finca en venda, ja que “no hi havia capacitat econòmica per fer-ho d’una altra manera”, explica el lletrat.
Si més no, un dels veïns afectats, Roger R., critica que no s’oferissin els habitatges abans als actuals inquilins, els quals estaven disposats a organitzar-se fins i tot com a cooperativa per adquirir les propietats. Una jugada que, tot i reconèixer lícita, Iglesias rebutja i justifica pel fet que s’estaven a punt d’esgotar els terminis de pagament dels tributs que els havia marcat l’administració. Per aquest motiu, la propietat hereva va decidir vendre la finca a una sola mà: el tàndem d’inversors, explica l’advocat de Tura.
Tot i l’argumentació, Roger R. replica la versió de l’heureu i denuncia que “ni el senyor Tura ni ningú es va notificar de la venda de les propietats; un dia es va presentar un home amb els nostres contractes de lloguer a la mà i ens va oferir diners per marxar aquest mateix Nadal”. En el seu cas li van oferir 30.000 euros; al seu veí David J., 10.000 euros (ja que el contracte li vencia abans). Un tempteig econòmic sobre el que cap dels dos va decidir participar: “Ens volem quedar aquí”, clou David J, llogater d’una segona llar de Pons i Gallarza.
Quina va ser l’actitud posterior de l’inversor? La “coacció” i la “pressió” verbal, denuncien els llogaters legals. De fet, amb l’objectiu d’oferir una informació contrastada i plural, aquest mitjà de comunicació s’ha posat en contacte amb aquestes persones per recollir el seu punt de vista, però han decidit declinar la invitació. Una negativa, però, que no ha amagat un punt clau en tot el procés de ‘buidatge‘ de les cases: els inversors encara no han formalitzat la compra definitiva dels immobles. “Està en procés, tot i que els compromisos estan adquirits”, assenyala Iglesias.
Per tal d’amargar la festa a la parella d’inversors, alguns veïns i veïnes de les cases ja s’han començat a mobilitzar i han convocat una concentració el proper divendres a les 18 hores a la plaça d’Orfila. Una primera acció que asseguren que tindrà continuïtat, per tal de frenar la nova casella de Monopoly en la que s’està convertint Sant Andreu. Tal com reivindiquen, les reformes que han dut a terme en les llars de més de 150 anys es compten per desenes de milers d’euros i ara “les volem gaudir”, apunta Roger R.
“Som nosaltres els que hem arreglat els problemes d’humitats”, afegeix David J. en referència a la insalubritat que provocava el pas de la riera de Sant Andreu pel subsòl de casa seva. Ara, però, en cas de no poder frenar les aspiracions del tàndem d’inversors, les finques podran ser derruïdes pràcticament en la seva totalitat (reformes incloses), ja que la protecció històrica de nivell C només salvaguarda la façana. De fet, l’historiador del Centre d’Estudis Ignasi Iglesias, Jordi Petit, alerta que la protecció actual no aturaria ni la possible unificació de totes les cases en una d’única, o de generar noves subdivisions interiors.
En aquest sentit, la portaveu de la PAH de Barcelona, Lucía Delgado, lamenta que aquest tipus d’operacions s’estiguin estenent com una taca d’oli per tota la trama urbana de la ciutat. “A Sant Andreu encara no els teníem localitzats, però Barcelona al final és una ciutat atractiva a nivell de turisme”, exposa. Tal com relata, l’operació que pretendrien fer amb els habitatges ‘vintage‘ de Pons i Gallarza resulta ser de manual: “Treuen a tots els veïns, els reformen i els venen a preus de pisos de luxe que la gent de Barcelona no pot assumir”. La batalla per un habitatge digne ha adquirit una nova dimensió a Sant Andreu.
Fotografia | Les cases afectades del carrer de Pons i Gallarza / DGM
