Divendres 17 de novembre. 21 hores. El patí de butaques del Casal Catòlic de Sant Andreu es comença a aïllar del món. Com si es tractés del cotxe fantàstic, artistes i públic viatgen fins a temps bíblics. Un passat, però, amb més color que mai. La tele-transportació no fa més que ajudar a oblidar el que succeeix de portes enfora. I no, a ningú se li subministren substàncies estupefaents; és el surrealisme de la darrera producció de La Lírica.
Amb sis representacions úniques, la històrica companyia de Sant Andreu ha tornat a trencar els seus propis esquemes. Enrere queden els melodrames. Per què? “Perquè és hora de gaudir”, expressa la narradora de la història d’en Joseph i l’increïble abric en technicolor, Irina Blavia. “Venir a veure aquesta obra és passar una estona fantàstica; desconnectar immediatament, riure i deixar de pensar”, explica.
Precisament, l’esperit del text és aquest. O dit d’una altra manera, les lletres que entona el Cor de La Lírica no fan més que generar un somriure permanent. A ells i elles el fet de representar la primera òpera rock de la història no els representa cap dificultat. És més, “busquem transmetre alguna cosa més enllà del que pot emetre la pel·lícula”, assenyala Blavia. Tal com revela el seu company d’escenari i absolut protagonista, “quan el cor canta, l’escenari vibra com si fos una obra absolutament professional”, afegeix Jordi Calduch.
En aquest sentit, hi ha un ítem que salta a la vista. Tots dos encaixen a la perfecció. La seva primera aparició a l’escenari del Casal Catòlic va ser fa dos anys enrere amb Els Miserables. La química, des d’aleshores, no ha fet més que augmentar. En aquest sentit, la bogeria del guió i la festivitat coreogràfica doten posteriorment d’una energia al tàndem que, amb l’embolcall humà, eleven a l’èxtasi al públic. “L’equip és fantàstic”, assegura Blavia en referència a la setantena d’artistes que els acompanyen al llarg de tot el musical.
De fet, des del minut u queda palès que ambdós protagonistes transpiren les lletres de Time Rice i Andrew Lloyd Webber des del primer dia que van pujar a la fusta. Tot plegat, “perquè el públic es deixi anar”, confessa Calduch. Per posar un breu punt final a l’estrès i les angoixes diaries. En aquest sentit, Blavia l’encerta: “Tothom sap que els nens mai menteixen, ja que quan vam començar a assajar i van veure com anava tot… passàvem a tenir el problema que es quedaven embovats i ens deixaven de cantar”. L’expectació en estat pur, l’embadaliment que genera l’abric multicolor.
