4 de novembre de 2017. Dissabte. 15 hores. El vell Mercat de Sant Andreu abaixa les darreres persianes que encara vibraven dia rere dia. Dilluns, però, no tornaran a pujar. Avui, els establiments als quals han resguardat durant tants, han dit adéu. Adéu al caliu i a la clientela. Totes les converses que s’escoltaven als passadissos resguardaven un to nostàlgic. Un ambient especial. Barrejat d’emocions. “Fa cosa…”, admetia l’Elisenda Pons amb veu angoixada des de darrere del seu taulell.
En caminar pel Mercat, un se n’adona que tots són una gran família. Clients i comerciants; pràcticament tots es coneixen. Si més no, la mudança a la carpa provisional del carrer de Sant Adrià deixarà alguns pel camí. Persones com l’Elvira Caselles, qui assegura que s’haurà jubilat abans de la inauguració prevista d’aquí dos anys. I si bé l’Elvira posa punt final a tota una trajectòria professional mercada per la plaça del Mercadal, altres escriuen una nova pàgina de la seva vida.
“Jo vaig néixer aquí; ma mare va trencar aigües en aquest mercat”, explica la Paquita Teixidó, de Fruites Paquita, a la Montserrat Serrano, clienta seva durant generacions. “Aquí venia la meva àvia i la meva mare a comprar-li a la mare de la Paquita”, recorda amb un mig somriure la Montserrat. Al cap i a la fi assegura que fer aquesta darrera compra li fa “molta pena”. L’acomiadament és sincer. Segons confessa, a la seva edat, 82 anys, les cames ja no li permetran baixar fins a Sant Adrià.
Si més no, “tancar un llibre per començar a escriure un altre era necessari”, explica en Juan José Gilabert, de la Peixateria Eulàlia, Josep i Fills. Renovar-se o morir. “Els temps canvien i ens hem de modernitzar i reinventar-nos”, admet. El seu pare, en Josep Gilabert, se’l mira com despatxa des d’una cadira al costat de la parada. Tal com rememora, en el seu cas va arribar fins a la plaça del Mercadal “per la meva novia, que després va convertir-se en la meva dona”. Ella ja treballava a l’històric edifici. L’experiència, però, no fa més que esclarir el futur que el depara: “tornarem a recuperar el que eren abans els mercats; amb la reforma recuperarem la vida“.
En aquest sentit, la Paquita ho té clar: “estic desitjant marxar, em fa pena com està ara”. “El provisional ja és molt maco i quan tornem això estarà de pel·lícula“, assegura. Però… i el caliu? “Ja farem que no el perdi; el cuidarem i l’anirem regant com les plantetes perquè creixi”, comenta animada. L’Elisenda, però, veu el futur amb més neguit tot i admetre el necessari canvi: “El nou estarà tot obert, però el caliu familiar que té ara potser ja no el tindrà…”. “El temps dirà”, sintetitza.
Tot i això, clients de tota la vida com l’Encarna Argente asseguren que baixaran fins a la carpa per després, d’aquí a uns anys, tornar a pujar. “El que passa que avui venim a acomimdar-nos d’aquest lloc“, comenta Argente. De fet, “moltes persones que feia temps que no veiem s’han apropat per dir adéu i fer algunes fotos”, admet en Juan José Gilabert. Fotografies que quedaran pel record. Instantànies que, des d’avui, ja formen part de la història de Sant Andreu de Palomar.
Fotografia | JOSÉ NAVARRETE – COLECCIONISTAS DE MOMENTOS
