Dos quarts d’onze. Casi dos centenars de veïns i veïnes es troben a la plaça de la Pomera de Sant Andreu. A primer cop d’ull fa la sensació que tothom, per alguna cosa o altra, es coneix. Coses de poble, dirien. La gran majoria venen en grups d’amics o famílies. I, lluny d’utilitzar passamuntanyes, alguns fins i tot porten de la mà als seus fills petits. La majoria, però, el que se’n porta entre mans es cola, cinta adhesiva i/o cartells cridant a votar, així com altres parafernàlies colpistes que en diuen ara.
Són sediciosos demòcrates. Veïns i veïnes que l’única ànsia que els ha fet baixar al carrer un divendres a la nit és empaperar massivament Sant Andreu de Palomar. Potser a casa estaven millor, però, tal com expliquen, el seu deure estava amb la massa popular mobilitzada. I… punt important: la majoria d’ells no s’esperaven que fossin tants aquesta nit (tot i que feia bona nit, que en dirien a l’ascensor). Potser és el que comenta l’Anna Satorra del PDeCAT: “Ni la campanya ha afluixat ni la gent ha afluixat, però potser les actuacions del Govern de Madrid afavoreix a aquesta participació“. Qui sap…
Si més no, tornem al carrer. Un cop tothom ha enfilat el seu camí i aquí servidor s’ha perdut de què anava la cosa, des de L’Exprés comencem a maleir no poder cobrir el morbo de veure a cupaires i pedecaters enganxar cartells plegats per la Sagrera (o on nassos anessin). Però, tot i així, la ment perversa del periodisme ens termina conduint fins a La Meca de la democràcia orgànica: la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona.
Acompanyats d’un grup de quatre d’aquests sediciosos demòcrates, cuyo nombre no descubriremos, comencem a recórrer tot el passeig de Torras i Bages fins a arribar a la caserna militar. Abans de tot cal destacar, però, que pel camí molts empaperadors de parets confonen aquest humil mitjà de comunicació amb la Guàrdia Civil de paisà. “Per alt i dur el cabell curt”, comenta una dona a servidor. Tota una confusió que no ens fa més que pensar en la possibilitat de portar, algun dia, la comunicació dels mateixos legionaris. (Ah no, que no els va fer gaire gràcia que publiquéssim allò de les coses nazis…).
Tot i això, visitar als legias una nit com aquesta té el seu punt. Sí, posa catxondo tenir als Mossos a l’esquerra i a la dreta als de Millán Astray. ‘Gracias Unamuno, contigo empezó todo‘ que en pensaria algú. I… una mica de spray amb cola i enganxada de cartell. Allà queda. O no… Només girar cua, tres agents dels Mossos d’Esquadra aturen la comitiva davant del bloc de Casernes. Identificacions? Ens requisen el material? Res d’això… advertiment que és una zona de seguretat i petició de què per allà no es continuï enganxant els cartells. Per tant, sembla que alguns policies només els requisen amb llum diürna. Propera parada: la caserna de la Policía Nacional. Difícil de treure serà un dels cartells:
I així, tota la nit. Enganxada massiva al cap i a la fi. Mentre la gent gran comenta que se senten com si tinguessin 20 anys (no per la seva condició física, sinó per la “repressió” a la que creuen estar sotmesos), la gent jove gaudeix d’empaperar els Can Fainé (també coneguts com a oficines de La Caixa). Que al final de la nit, cap ençà les 00 hores, s’han penjat massa cartells? Potser sí. Però tal com expliquen des de les entitats sobiranistes, prefereixen tenir-los penjats als carrers que no a casa per si els visiten els que dormen en vaixells del Piolín.
Fotografia | Recordatori de l’empaperada al local de la Hermamdad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona / DGM
