La històrica miliciana andreuenca Elisa García Sáez finalment donarà nom a una zona verda de Sant Andreu de Palomar. Tal com aprovarà aquesta tarda el ple de l’Ajuntament de Sant Andreu, la zona que ha quedat buida i que abans ocupaven els horts de les Cases del Pont, podria passar a anomenar-se Jardins d’Elisa García Sáez. L’última paraula, però, la tindrà la Ponència del Nomenclàtor.
Aquesta no és la primera vegada que un espai públic de Sant Andreu porti el nom d’Elissa García. Ja en la Guerra Civil, quan el poble va passar a anomenar-se Harmonia de Palomar, el carrer de les Monges va ser rebatejat amb el seu nom a partir del mes de gener de 1937 (i així encara ho recorda una placa).
Per entendre qui era l’Elissa s’ha de viatjar en el temps fins a l’any 1936. Tot just havia esclatat la Guerra Civil quan l’Acción Cooperativista publicava que “les Joventuts Cooperatistes de Barcelona han hagut de lamentar aquesta darrera setmana una baixa sensible a les seves fileres. Es tracta de la simpàtica i valerosa companya de l’ex-secció de Joventut de l’andreuenca Elissa Garcia, de dinou -anys d’edat“.
Tal com relata la publicació cooperativista, la jove no va pensar-s’ho dues vegades a l’hora de prendre les armes o a presentar-se per donar servei als hospitals i als menjadors col·lectius. Participava en tots els espais on podia fer falta, amb la intenció de vèncer l’aixecament militar de caràcter feixista. Finalment, l’Elissa decidiria allistar-se com a miliciana a les columnes que feien via cap al front d’Aragó, punt on setmanes més tard seria traspassada.
“Ha trobat la mort la nostra companya, lluitant com una veritable heroïna, lluitant per consolidar amb les armes la nova humanitat”, explicava Acción Cooperativista. Diari que l’encertava en dir que “el teu nom restarà gravat per sempre en la nostra memòria, […] el teu record estarà sempre en nosaltres”. Ara, el nou espai que encara s’ha de definir a l’ombra de la parròquia (el mobiliari actual és provisional), durà el seu nom.
Tal com ha recollit l’historiador Jordi Rabassa, a qui s’ha d’agrair que aquesta informació hagi arribat a sortir a la llum, “l’Elissa va morir el 24 d’Agost a l’Hospital de Sariñena, on l’havien traslladada després de rebre els impactes de la metralla d’alguna bomba a Tardienta [front d’Aragó]”. Nascuda el 22 de setembre de 1916 i veïna del número 411 del carrer Gran de Sant Andreu, en esclatar la guerra treballava als magatzems de la Fabra i Coats. A més, era una persona activa a la cooperativa de consum L’Andreuenca, recorda Rabassa.
Ha sigut el conglomerat d’entitats que conformen la Fundació Roca Galès, la Xarxa d’Economia Solidària, el CIEMEN, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Federació de Cooperatives Agràries, les que han proposat el seu nom a la Ponència del Nomenclàtor. De fet, l’aportació s’emmarca en la darrera tendència de feminitzar els noms dels carrers de Barcelona i de recuperar la memòria històrica de la ciutat.
En el passat el seu nom no només ha batejat espais públics a Sant Andreu, on se la recordava com a “Muerta por los fascistas de Aragón”; resava la llegenda de la seva placa, col·locada el 3 de gener de 1937. També va donar nom a diferents carrers i places, com recullen les imatges el documental de la CNT “Aragón trabaja y lucha”. Ara, les seves despulles romanen al cementiri de Sariñena.
Si més no, la ciutat, en caure en mans dels feixistes va tornar-se en contra de les seves restes mortals. El seu nou alcalde franquista obligaria a “ultratjar la seva tomba: féu picar la llegenda que hi havia escrita. Un macabre càstig per una persona morta. Esborrar, amagar, aniquilar les seves idees“, explica l’historiador. L’Elissa va ser la primera andreuenca morta en el front de la guerra, qui ara ja sí que disposa d’una placa commemorativa a la seva tomba en terres aragoneses.
Dies abans de morir, la seva mare rebria una carta escrita per ella on deia: “No paséis pena por mi; procuraré que no me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no sea cobarde“.
La història sencera d’Elissa García Sáez es pot trobar al blog de l’historiador Jordi Rabassa.
