Un jurat de 12 homes ha d’emetre el veredicte que decidirà el destí d’un jove: pena de mort o absolució. Tot apunta que la despreocupació dels integrants d’aquesta taula convertirà la votació en un simple tràmit i acabarà amb la decisió unànime d’apuntar al noi com a culpable d’homicidi. Però entre les 12 veus, un membre del jurat començarà a plantar la llavor del dubte raonable.
Poc a poc apareixeran les primeres discrepàncies en la interpretació dels fets i les consciències es començaran a remoure. Tony López, Jordi Casany, Valan Alvàrez, Alfons Marente, Román Zabal, Manel Millanes, Toni Navarro, Joan Gisbert, Albert Pedemonte, Albert Fernàndez, Paulo Miranda, Òscar Estany i Daniel Guisado donen vida a aquest jurat exclussivament masculí sota la direcció de Toni Navarro.
Tot i la innegable teatralitat del text de Reginald Rose, ‘12 homes sense pietat’ va néixer per ser interpretada a la televisió i posteriorment va ser adaptada a l’escena. Tal com afirma Navarro, es tracta d’una obra amb contingut social que “no passa de moda”. El director considera que avui dia es mantenen aquests prejudicis per la procedència i, fins i tot, com passa al muntatge, hi ha persones que obliden que un dia van emigrar i reprodueixen contra els nouvinguts aquests mateixos estereotips que anteriorment els havien assenyalat.
Després d’un any d’aturada, el Teatre pels Descosits puja de nou a l’escenari amb l’obra de Rose. Aquest és precisament el muntatge amb el que la companyia andreuenca es va estrenar l’any 2008, quatre mesos després de la seva fundació. Per aquest motiu, en replantejar-se tornar després d’un període sense pràcticament activitat teatral, els membres de la companyia van pensar en “engegar pel principi”, confessa Navarro, tornant a representar ‘12 homes sense pietat’. De fet, dos dels actors de l’elenc original de la primera representació repetiran els seus papers.
El director ha destacat la feina de l’equip, amb un total de 24 actors que han passat pels diferents papers fins els 12 intèrprets definitius i ha confessat que treballar amb un repartiment tan gran i únicament conformat per homes sovint s’assembla més a “dirigir un equip de futbol”.
En quant a l’escenografia, l’austeritat d’un sala pràcticament buida amb una taula enmig centra l’espectador en el debat que s’està produint a pocs metres del seu seient. Pocs metres perquè en aquesta posada en escena, el director ha decidit traslladar l’escenari a la platea, de manera que “el públic és a la sala del jurat, participant en la votació i el fet dramàtic es potencia”. L’obra convida l’espectador a participar en una votació que posa de manifest com les majories no necessàriament posseeixen la veritat.
